Imatges del Monestir de Santes Creus

 Contrallums...

Dolors Palma. Santes Creus

El bosc de Sant Sebastià. Llegenda de Santes Creus

Sembla que quan els monjos s’establiren a les terres que els havien estat donades per aixecar el seu monestir, un ermità ja vivia en un petit bosc, prop d’on començaren a bastir el primer edifici. L’ermità portava una vida total de contemplació i de penitència.

Vivia en una cova petita i s’alimentava només de les herbes del camp i dels fruits de la terra. Anava descalç i vestit amb un parell de pells de moltó que l’abrigaven a l’hivern.
Fra Sebastià, que era així com l’anomenaven, era considerat per tothom que el coneixia com un home sant. A la seva vida penitent i de contemplació calia sumar-hi el treball desinteressat a favor de la gent que, per alguna desgràcia familiar, es veia necessitada d’ajuda. Expliquen que també va ajudar els monjos acabats d’arribar en la construcció del monestir, que ell considerava una benedicció divina. Cada dia, en sortir el sol, deixava la cova per dirigir-se a ajudar els seus companys cistercencs i, quan era fosc, era l’últim a deixar les eines. Llavors tornava a la seva cova, on deia les seves oracions i refeia forces per l’endemà.

La col•laboració desinteressada de fra Sebastià captivà de tal manera els monjos que no dubtaren ni un sol moment a oferir-li de vestir l’hàbit blanc de l'Orde del Cister i passar a integrar-se a la seva comunitat. El monjo acceptà l’oferiment de molt bon grau, tot i que no tardà gaire a adonar-se que aquella vida, amb l’estricte compliment de la Regla que els cistercencs practicaven, no s’adaptava a la manera de viure austera i simple que havia dut fins aleshores. Malgrat tot, ell persistí a quedar-se al monestir, confiant que un cop vestits els hàbits ja no els podria penjar mai més.

Un dia, després de la intensa jornada del monestir, fra Sebastià va perdre la gana. S’ajagué, s’adormí tranquil•lament i mai més tornà a despertar-se. L’endemà els monjos el trobaren mort. Els que ho van veure explicaven que la seva cara irradiava una mena de claror sobrenatural i desprenia uns poderosos raigs que es podien veure a molts quilòmetres del monestir. La fama de sant de l’home es veié incrementada per aquest prodigi diví i la gent dels pobles i de les terres veïnes del monestir acudí en tanta massa a venerar i dir l’últim adéu a l’home sant que l’abat de Santes Creus no pogué enterrar el cos fins passats molts dies.

El monestir volgué retre homenatge a aquell monjo pietós que, durant un temps, havia habitat entre els seus murs. Així fou com els monjos blancs bastiren l’ermita de Sant Sebastià, just damunt la cova, per poder venerar l’home sant. Sembla que, el petit temple es convertí en un centre de romeries i que, durant molts anys, pel dia del sant patró els monjos hi acudien en processó.

Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació de relat recollit a Legengarium de Domènec Ribes i Mateu
 

El cava de l'Abat

Amb la intenció de potenciar i aprofitar la marca turística que representa el poble de Santes Creus i d’impulsar els productes elaborats dins del municipi, fa uns anys es va començar a comercialitzar el cava Abat de Santes Creus. Un brut nature produït amb raïms de les vinyes del Pla de Manlleu, un dels set nuclis urbans que conformen el terme municipal.


La iniciativa va tenir en compte altres aspectes de comercialització i va incloure en el seu etiquetatge la placa personalitzada que mostra l’emblema monacal, amb la creu patriarcal pomejada. Amb això s’aconseguia incloure un producte de la zona dins la demanda de consum turístic i del món del col·leccionisme.


Des del naixement d’aquest producte, cada any, dins de les activitats que s’organitzen per la Fira de Santa Llúcia del mes de desembre, té lloc una trobada de col·leccionistes de plaques de cava on es fa la presentació de la nova placa anual de l’Abat de Santes Creus.

Dolors Palma. Santes Creus

El Sindicat Agrícola de Santes Creus

Sense tenir la magnificència d’altres cellers, com el de Pinell de Brai o el de Gandesa, o l’espectacularitat del de Nulles a l’Alt Camp, l’edifici del Sindicat Agrícola de Santes Creus és una digna representació del que va ser el més important moviment cooperatiu agrari del nostre país i que es va iniciar a finals dels segle XIX, quan la pagesia d’aleshores va haver d’organitzar-se per poder afrontar la greu crisi que patia el sector.


Amb l’esforç de tothom es van aixecar edificis per produir vi, i oli en molts casos, amb les collites pròpies i, sense saber-ho, van anar sembrant al llarg del nostre territori un conjunt singular d’edificacions que formen part del patrimoni històric i arquitectònic actual de molts dels nostres pobles.


Lamentablement dels increïbles esforços del moviment cooperativista català que va tenir lloc potser no se n’ha parlat prou i de molts dels fantàstics edificis que en parlen de tot allò tampoc se’n fa gaire cas.


El celler de Santes Creus és un projecte del reconegut arquitecte Cèsar Martinell i la seva façana està catalogada com a bé d’interès arquitectònic. L’interior és senzill, auster, tal com correspon al tarannà de la gent d’aquestes terres, i conserva els cups i les tines originàries. Així i tot, contemplant-lo, no és difícil imaginar els esforços que va suposar assolir aquesta construcció i les il·lusions que ho van fer possible.


Avui dia, que tot s’encamina cap a un món tan globalitzat que fa impossible aquesta mena de moviments associatius, resulta difícil trobar noves activitats que tornin a omplir de vida aquests edificis. Molts d’ells resten tancats, o relegats a magatzem, i es deterioren.


Però, com diria la meva avia si la tingués, quan tot sembla perdut sempre s’obren escletxes que fan creure que les noves generacions poden ser capaces de convertir vells fantasmes en il·lusions noves. Així, doncs, no fa gaire que el Sindicat de Santes Creus, amb la prioritat de preservació de l'edifici, restaurava la teulada i obria una agrobotiga amb moltes espectatives. Entre les novetats, un vi negre “Vi dels Massets” i un de blanc “Vi del Clot del Ceba”. Ambdós elaborats amb el raïm de les finques que li donen nom.

Dolors Palma. Santes Creus

El templet de Santes Creus

L’abastiment d’aigua del monestir era doble: per al desguàs de les latrines, usos agrícoles e industrials, es desviava parcialment el curs del riu de manera que passés per un extrem del monestir; Per a l’aigua de boca i els usos litúrgics, es canalitzava aigua pura d’un manantial proper fins al lavatori, mitjançant instal·lacions hidràuliques de certa complexitat per a conservar la pressió.


La font es troba en un petit pòrtic cobert, adossat al claustre, a l'anomenada "ala del Priorat" i havia d'anar enfrontat al refector que, segons comenta Cèsar Martinell, no es va arribar a construir. Seguint la Regla de Sant Benet, havia de ser una construcció molt simple i d’aspecte agradable. Resulta un petit templet de planta hexagonal on s’aprecia, a escala reduïda, volta, arcuacions, contraforts i façana. S’utilitzava per rentar-se les mans abans dels àpats i per a higiene personal. L’element té el safareig i la tassa de marbre primitius, on brolla encara l’aigua per tres dels divuit forats que tenia antigament. Tot al voltant del safareig hi ha un esglaó per compensar l’enfonsament del paviment del Claustre, després de construït aquell.


L’any 1174 s’iniciaren les obres del templet i és, juntament amb la sala capitular, l’únic element que es conserva del claustre romànic substituït quan el rei Jaume II va fer construir, l’any 1313, el claustre gòtic actual.


Segons l’arquitecte Martinell “és vident que aquest templet serví de model al de Poblet, el qual el supera en dimensions i perfecció d’alguns detalls, però no arriba a igualar-lo en finesa de proporcions i expressió artística."

Dolors Palma. Santes Creus

Misteris boletaires

Iniciar-se com a boletaire no resulta gens fàcil. Malgrat els programes de televisió, malgrat Internet, malgrat els consells d’amics i entesos, trobar bolets és tant difícil com trobar espàrrecs quan no se sap ben bé on buscar. Sent de l’Alt Camp, la tradició manava tirar cap a les muntanyes de Prades on, segons diuen, els rovellons encatifen els boscos. Certament la inexperiència també és un grau, el més baix de tots per cert, i amb ella un pot grimpar els boscos encatifats del què sigui sense trobar res més que amanites metzinoses. Aquestes si! Aquestes, el boletaire primerenc les detecta totes. Només l’acceptació de la pròpia ignorància fa que desconfiïs de la teva sort i no les prenguis totes cap a casa.


He de dir que, des d’un principi, em va costar entendre els motius del secretisme que els boletaires, amics i familiars, semblaven mantenir al voltant dels espais on es troben bolets. Una mena de confabulació sectària que em relegava a la ignorància amb una cortesia que em va arribar a desesper. No ara capaç de convèncer ningú que m’expliqués obertament res de res. No vaig aconseguir cap nom de lloc que es pogués relacionar amb rovellons, ni amb cap altra espècie comestible. Tothom afirmava caminar hores i hores muntanyes endins fins que aconseguien, com per art de màgia, omplir el cistell. Però ningú sabia dir ben bé quina muntanya havia caminat, ni en quina direcció exacte. Semblava com si tots els boletaires patissin problemes d’orientació o d’amnèsia.


Vista la facilitat comunicativa dels veterans, doncs, s’arriba a la conclusió que el millor que es pot fer és ficar-hi la banya per treure’n l’entrellat de tant misteri.


El primer any et limites als rovellons, que reconeixes bàsicament d’haver-los consumit enllaunats. El segon, la informació que esgarrapes d’aquí i d’allà, i la sort, et fan atrevir-te amb algun fredolic esgarriat. Però el tercer... el tercer ja comences a veure els rovellons que s’han deixat uns altres, les catifes de camagrocs que omplen els sotabosc i els erols de fredolics que passaven desapercebuts fins aleshores. Sense saber com, d’un dia per l’altre distingeixes de lluny, fins i tot, les tan anomenades llenegues.


És aleshores, quan comences a portar el cistell ple i t’acostes als boletaires per demanar-los que confirmin les espècies trobades, que semblen abandonar el silenci per interessar-se per les teves troballes i, sobretot, pel lloc on has estat.


Uf!, els contestes, la veritat és que ha estat pura casualitat, hem caminat hores i hores muntanya endins i no et sabria dir ben bé on hem anat a parar. I somrius recordant quan no entenies els motius que feien tan reservats els boletaires.


Confessaré que he descobert que de bolets se’n fan a tot arreu i que no cal caminar tant per trobar-ne. Com deia el meu avi quan anàvem a buscar espàrrecs, i jo no els veia malgrat que se’m fiquessin a l’ull, en aquest cas: només cal posar ulls de bolets. Els primers anys vaig anar fins a Prades creient als qui em deien que a la meva comarca no se’n feien. Ara sé que als boscos de l’Alt Camp, sense anar més lluny, també se’n poden trobar de rovellons, i de camagrocs, i de fredolics, i de llenegues, i segur que de molts altres que encara desconec. Però no em feu dir on els he anat trobant perquè això ja seria enraonar massa.

Dolors Palma. Santes Creus

Bocins de llibres

“No ets plenament conscient de la cobdícia que amaga el teu cor fins que no sents la dolça dringadissa de la plata a la butxaca"

El joc de l'àngel. Carlos Ruiz Zafón