26 de juny 2012

El retaule de la Maria Magdalena embarassada


Que les pedres del Monestir de Santes Creus amaguen secrets inexplicables és una realitat que no deu sorprendre els qui hagin tingut l’oportunitat de sentir el silenci d’aquest màgic racó de l’Alt Camp.

No importa quantes vegades acotis el cap per observar les llosses empedrades ni quants cops alcis els ulls per contemplar les callades gàrgoles, sempre pots descobrir una nova pedra, una nova imatge que no has estat capaç de veure mai abans. Fins que un dia t’adones que ja no vas a visitar un monument sinó que vas per descobrir què estarà ell disposat a ensenyar-te.  

I els misteris es van desvetllant molt poc a poc. Són com una remor constant a cau d’orella que sempre explica però que no sempre podem sentir.

No puc comptar les vegades que he passat per davant d’un petit retaule situat als peus de l’església. Una obra que la pols del temps havia cobert, tal vegada per protegir-lo, i que s’acaba de restaurar deixant al descobert imatges que remouen una de les històries que ha aixecat més polèmica dins els fonaments catòlics.

Sembla que fa temps que gent d’arreu visita el Monestir per contemplar aquest petit retaule. Diuen que és l’única obra que es coneix al món que representa l’embaràs de Maria Magdalena i que demostra la seva relació marital amb Jesús i l’existència de descendència dinàstica d’aquest.

Dit així recorda fàcilment el conegut llibre de Dan BrownEl Codi Da Vinci” i tota la controvèrsia que va desencadenar sobre aquest tema. Però més enllà de l’aparent ficció Internet permet fer una primera recerca d’informació que obre un abisme que lluny de satisfer la curiositat l’esperona.

Abans de res, val la pena gaudir d’aquest magnífic vídeo que he trobat sobre el Monestir on es pot contemplar, també, el retaule.

Per començar cal mencionar a José Luís Giménez, autor del llibre “El legado de Maria Magdalena” que explica la rellevància de la figura de la suposada prostituta com a portadora de la descendència de Jesucrist (o del Sant Grial/Sang real) i la persecució històrica que va patir ella i els protectors d’aquest secret: l’Ordre del Temple.

Molt interessants, i didàctiques, són també les 3 cròniques argumentades que el periodista Carlos Mesa fa sobre aquest tema mentre intenta esbrinar què pot haver de veritat o no en tot aquest misteri.
 
El retaule de Santes Creus, expliquen, és un homenatge a Maria Magdalena i parla del seu embaràs i de dues filles que ja tenien quan van haver de fugir de Palestina i es van instal·lar en un poble del sud de França. Diuen també que hi ha indicis que Jesucrist l’acompanyava, qüestionant doncs que arribés a ser crucificat. 

Tantes coses sembla explicar el retaule que es fa difícil comprendre com ha arribat fins als nostres dies sense que mans interessades el fessin desaparèixer. I només s’escau una explicació possible: l’obra es coneix com el “retaule de Sant Joan Evangelista” i així degué ser inventariat històricament de manera que ningú, llegint els inventaris del monestir, pogués trobar en ell cap interès, ni amenaça.

Sembla que durant la persecució dels Templers, l’Ordre devia portar al Monestir algunes de les seves pertinences per protegir-les. El retaule podria haver estat una d’elles.

Hi ha articles, llibres i blogs per donar i vendre que expliquen, qüestionen o simplement fan difusió d’aquesta incòmoda versió que faria trontollar la pedra angular de l’Església que basa els seus fonaments en Sant Pere, com a fundador del que ha estat el moviment religiós més poderós de la història. Amb tota probabilitat, que Jesucrist hagués tingut descendència hauria estat la fi de les estructures de poder, tal i com les coneixem ara. Potser el fet que la descendència divina és reproduís com la resta d’animals devia semblar una vulgaritat terrenal amb poques possibilitats místiques, però acceptar que una dona hagués estat escollida per ostentar el poder inqüestionable de ser la portadora de la successió divina... això devia ser intolerable en una època on la història era escrita per un grapat homes.  

És sorprenent comprovar com de fàcil resulta encaixar aquestes peces en un trencaclosques que grinyola des de la infantesa. Alguna cosa al pit saltirona en constatar que les realitats poden ser moltes altres i que només s’equivoca qui oculta informació per oprimir els seus iguals i impedir-los, durant segles, ser lliures de decidir què volen creure i/o com volen viure el seu pas per aquesta terra.


Fotografia: 
Dolors Palma

Cap comentari:

Publica un comentari