Bocins de llibres

“La veritat és feta de veritats petites que potser sumades serien una mica mentida”

Dies a la ciutat. Jordi Tiñena

Construcció de pedra seca

Les construccions de pedra seca formen part del paisatge rural d'algunes zones de la Catalunya interior. ´
A les Planes de Santes Creus se'n poden trobar un bon grapat. Aquesta senzilla barraca, al mig del bosc, explica la misteriosa metamorfosi d'un paisatge on els pins s'han anat fent senyors dels conreus abandonats.

Fotografia: Dolors Palma

Bocins de llibres

“Sigues un artesà de la paraula per a poder perdurar, perquè el poder de l’home està en la llengua i el poder de la paraula és més fort que el de qualsevol combat.”

El arpista ciego. Terenci Moix

La lleialtat de Roger de Llúria. Llegenda de Santes Creus

S’explica que després de la desamortització de Mendizábal, el monestir va patir llarg temps els saquejos de lladres que s’acostaven al recinte per emportar-se tot allò que pogués servir-los. Els primers van buidar el què quedava a les estances. Més tard van arribar els que s’emportaren bigues i pedres per aprofitar-les en noves construccions i també n’hi va haver de saquejadors de tombes. D’aquests s’expliquen moltes històries com la de la reina Blanca d’Anjou de la qual diuen que el lladres, després de profanar la seva tomba, van llançar les despulles al pou del Palau Reial, d’on la va haver de recuperar el monjo Miquel Mestres.

Està documentat que per aquells temps van ser profanades quasi totes les tombes del Monestir. Sorprèn, però, que la del Rei Pere III d’Aragó “el Gran” es trobés intacta, com també la del seu almirall i fidel servidor Roger de Llúria, que va ser enterrat als peus del sepulcre del Rei, com a reconeixement a la lleialtat mostrada en vida.

Sembla que els lladregots provaren repetidament d’obrir la banyera de pòrfir que protegia el cos reial, sense èxit. S’explica que en certa ocasió un colla de vàndals intentaren moure la tapa de la tomba introduint una barra de ferro i fent palanca, tot recolzant les seus cossos sobre la barra al mateix temps. Repetiren l’operació diverses vegades fins que l’esforç conjunt provocà un moviment. Això els va esperonar i augmentaren la pressió sobre la barra de ferro. L’estructura de pedra que envolta la tomba del rei va trontollar amenaçadorament i un dels pinacles va caure sobre la llossa de marbre d’en Roger de Llúria provocant un gran terrabastall, que les voltes nervades de l’església van reproduir fins a l’infinit, retronant en el silenci de la negra nit i deixant sense alè els malfactors.

No se sap del cert si va ser el desconcert davant una possible advertència divina o la por que la sorollada hagués pogut alertar els veïns, que els lladres va fugir cames ajudeu-me i no hi van tornar mai més. La llegenda assegura, però, que evitar la profanació del sepulcre reial va ser el darrer gest de lleialtat que en Roger de Llúria va mostrar per protegir el seu rei, fins i tot després de mort.

Bocins de llibres

“Un cop es permet que l’impossible entri als nostres càlculs, les possibilitats es fan pràcticament il·limitades.”

Contes d'humor negre. Saki

Itinerari al voltant del Monestir de Santes Creus

Sempre resulta sorprenent allargar la mirada més enllà del recinte monacal de Santes Creus i, per fer-ho, el Museu d’Història de Catalunya a editat un fullet en diversos idiomes que fa un recorregut al voltant del Monestir.

Durant les Jornades Europees del Patrimoni, alguns varem tenir el plaer de gaudir de l’itinerari acompanyats per Josep Maria Fuguet, bon coneixedor del lloc i autor de l’obra, que tot passejant els camins que acordonen el monument ens endolcia les passes amb les seves explicacions. L’opuscle, d’una acurada presentació, convida el visitant a fer un tomb, de prop d’una hora a peu, i a descobrir els paratges que donaren vida i sentit a la congregació cistercenca.

De la passió de l’autor per aquest indret màgic en parla la cloenda del treball, que fa una descripció sublim de la transformació dels paisatge cistercenc al llarg de l’any i de la qual em permeto transcriure’n un tast: “A la tardor, els fruits a casa. Les vinyes mig empampolades i els bagots endolcint-se pengen dels sarments esperant que alguna griva en faci un bon àpat. A l’Albareda, els primers vents balancegen les branques dels arbres i una pluja de fulles d’infinits colors encatifen el terra humit, mentre els plomalls enlairats i majestuosos dels canyars ens anuncien un fred que s’apropa.”

La relíquia de Santa Magdalena. Llegenda de Sants Creus

Dins de les activitats que l Arxiu bibliogràfic ha ofert per commemorar la seva festa anual, he tingut el plaer de sentir rondalles al voltant del claustre de Santes Creus de la veu de Josep M. Fuguet, un gran coneixedor del Monestir i dels seus voltants. Tot passejant diferents espais del monument, en va explicar unes quantes. La de la relíquia de Santa Magdalena, però, no l’havia sentida mai.

Explicava que en un dels seus viatges el pare de la reina Blanca d’Anjou, esposa de Jaume el Just, es va assabentar que el cos de Maria Magdalena es trobava enterrat en un lloc amagat de la Provença. La recerca li va portar temps però no va defallir fins a trobar la misteriosa tomba. Va voler regalar a la seva filla una part de la venerada santa i li portà la llengua com a relíquia. Ella la va oferir a l’Abat del Monestir de Santes Creus per tal que aquest fes una missa cada any en record de la Santa.

Diuen que cada 22 de juliol a l’església del Monestir se celebrava un acte solemne en honor de Maria Magdalena i que hi assistia gent d’arreu carregats amb gerres d’aigua que anaven col·locant, una al costat de l’altre, al terra de l’església. En acabar la missa, l’Abat introduïa la relíquia en cadascuna de les aigües, que quedaven així beneïdes. Pel que sembla els efectes de la benedicció duraven exactament un any. Temps just en què els feligresos havien de tornar a portar les seves gerres d’aigua per tal que l’Abat les beneís després del sant ofici.

Bocins de llibres

“Les guerres no tenen memòria i ningú s’atreveix a comprendre-les, fins que ja no queden veus per explicar què va passar, fins que arriba el moment que no se les reconeix i retornen, amb una altra cara i un altre nom, a devorar allò que van deixar enrere.”

L'ombra del vent. Carlos Ruiz Zafón

Bocins de llibres

"Quan vius amb algú vas perdent lentament el poder de fer-lo feliç, mentre que la teva capacitat per fer-li mal no disminueix"

Parlem-ne. Julian Barnes

La Santa Mà. Llegenda de Santes Creus

Malgrat que diuen que les llegendes són només llegendes, recuperar-les permet recrear un passat ple d’històries, de contes, de pors que van traspassant generacions fins que algú aconsegueix retenir-les en un paper per tal que no desapareguessin.

Diu, una de les moltes llegendes de Santes Creus, recollida també a les Rondalles de mossèn Jacint Verdaguer, que “en el monestir hi havia dos monjos que, com a vers amics s’estimaven, com s’estimaven els antics religiosos en els convents. Fent-se vells l’un i l’altre, feren un pacte amistós i cristià que el que primer morís tindria les oracions i sufragis de l’altre i, sobretot, una absolta diària resadora sobre la mateixa fossa.
La mort, que no es descuida mai ni fa tard per ningú, en el dia i hora disposats per la Divina Providència vingué a Santes Creus, entrà en una cel·la i s’emportà un dels dos entre ses negres ales cap a llur cementiri, que era enmig dels claustres, perquè els germans vius, quan hi baixessin a resar o a passejar, pensessin amb els germans difunts.
El monjo sobrevivent complí amb llàgrimes als ulls les promeses fetes i des del primer dia, després de l’enterrament, anà a resar una absolta sobre la fossa dels seu enyorat company. En acabar l’absolta, veié sortir de la tomba la mà del difunt que en mostra d’agraïment el beneïa.
L’endemà el monjo tornà al claustre a resar l’absolta amb més fervor encara i, quan encara no l’havia acabada sortí la mà beneïdora a fer el signe de la creu. I cada dia el monjo viu anà a pregar pel monjo difunt, i el monjo difunt, traient la mà de la sepultura, beneïa l’amic vivent, fins que aquest en donà coneixement al pare abat.
El pare abat, després d’encomanar-ho a Déu, un dia i un altre, se’n tornà una vesprada al claustre, junt amb l’amic del difunt i seguit de tota la comunitat. Rodejaren la fossa i cantaren l’absolta devotament i solemne. En dir “requiescat in pace” sortí la mà misteriosa i els beneí com de costum. L’abat s’hi acostà, la prengué com per encaixar i, sense estirar-la ni res, li seguí i se li quedà entre les mans.
Aqueixa mà fou guardada molts i molts anys en el reliquiari del monestir de Santes Creus. Els qui l’havien vista i tocada, abans de l’any 1835, diuen que era seca i com empedreïda, més sencera i amb tota la pell encara”.

Sembla que en desaparèixer els monjos del Cister, fra Gaietà Rovira, monjo exclaustrat de Santes Creus, va portar la venerada i llegendària relíquia al monestir de les monges bernardes de Vallbona, on, segons Eufemià Fort, l’ensenyen (fins aleshores) i l’anomenen la santa mà.

Dolors Palma. Santes Creus
* Relat recollit al Llibre de Santes Creus d’Eufemià Fort

Bocins de llibres

“(...). Després els xamans es transformen en sacerdots, els mites es transformen en doctrina, i els tabús en dogmes. I es promet, al més enllà, una vida pòstuma feliç sempre que un renunciï a que la d’aquí sigui lliure i plena.”

L'impossible oblit. Antonio Gala

El camp de les Santes Creus. Llegenda

Explica la llegenda que entre la diòcesi de Tarragona i Barcelona existia una extensió de terreny que era motiu de disputa entres les dues institucions eclesiàstiques. Per una banda, el bisbe de Barcelona afirmava que aquell camp era situat dins els límits del castell de l’Albà, el qual el mateix bisbe havia donat en feu i, per tant, el camp en disputa restava dintre la seva jurisdicció.

Per altra banda, el noble Guerau Alemany de Cervelló, senyor de Montagut, mantenia que aquell tros de terra s’esqueia dins dels termes del seu castell. I així, a causa d’aquesta disputa, el camp que ja tothom coneixia com el Camp de la Contrarietat restava erm i sense conrear.

No obstant això, aquell camp era situat en un lloc ric en aigües i per tot arreu hi brollaven fonts. Per aquest motiu esdevenia un dels llocs predilectes dels pastors dels ports de la Cerdanya, que hi trobaven bones pastures pels seus ramats quan venien a passar l’hivern prop del mar.

La llegenda assegura que, a les nits, quan els pastors vigilaven i guardaven els ramats, veien llumetes misterioses que, com diminutes llambregades de foc, sorgien ací i allí per aquest camp. L’endemà, quan el sol ja havia sortit, posaven una creu de canya o de fusta en cadascun dels llocs on la nit anterior havien vist aparèixer les llums misterioses. I com que tot aquell camp restà ple de creus, es perdé el nom de Camp de la Contrarietat i passà a conèixer-se amb el nom de Camp de les Santes Creus.

Segons la llegenda, el temps i aquell camp sembrat de creus van conferir al lloc una aureola de divinitat i els litigants van decidir que seria l’espai idoni per establir-hi un monestir. I diuen que va ser així com es posaren d’acord per cedir aquell camp en disputa als monjos de Valldaura per tal que hi establissin una comunitat cistercenca. Amb ells naixeria el monestir de Santes Creus.

Dolors Palma. Santes Creus
* Llegenda adaptada del Legendarium. Domènec Ribes

El Portal de l'Assumpta. Santes Creus

Fa un parell d’anys es va publicar un petit llibre dedicat a Santes Creus i a les terres del Gaià. Un treball curós i entranyable on la prosa i la pintura s’agermanen. Josep Santesmases dibuixa les paraules i la imatge l’escriu Joan Cunillera.
Una de les vuitanta-vuit “proses pintades” està dedicada al portal de l’Assumpta de Santes Creus i l’únic que em sap greu és que puc transcriure el text però la imatge que l’acompanya, escanejada, no fa justícia.

“Si hi ha cel, i el cel tingués porta, seria com jo, la de l’Assumpta: de pedra picada, de motllura ben dibuixada, sense luxe, ni massa guarniment, deixant entreveure als homes la pau que dins s’hi guarda. Viatgers, passeu-me lentament: tinc una, dues i tres portalades per fer més conscient i pausada l’entrada. Que el cervell us retingui el cor ansiós d’obrir els ulls a la plenitud corprenedora que, sense parar, us obro i us tanco.
Si hi hagués cel, i el cel tingués plaça, seria com la que veureu. Entreu i esguardeu: és o no un miratge?”

* Santes Creus i les terres del Gaià. Proses pintades. Arola editors.

Dolors Palma. Santes Creus

Bocins de llibres

“Què és el pecat sinó allò que escollim recordar?”

La filla del curandero. Amy Tan

Bocins de llibres

“Potser donem coherència a la memòria quan hem de convertir-la en discurs”

Perfils de Nora. Margarita Aritzeta

Bocins de llibres

“La vida és una meuca, ja no crec en res i en gaudiré fins a la darrera nàusea. És justament la frase de l’ingenu contrariat”

L’elegància de l’eriçó . Muriel Barbery

Bocins de llibres

“La filosofia del gos: si no t’ho pots cruspir o no t’ho pots follar, pixa-t’hi”

Timbuktú. Paul Auster

Un nou unici per a vells propòsits

Començar un bloc no deixa de ser un propòsit de treball, tal vegada un propòsit de constància. De fet és un misteri entendre l'interès que tenim a mantenir monòlegs a través d'una finestra pública. Diuen que són les noves i futures formes de comunicació (d'incomunicació, potser?). Sigui com sigui sembla una eina atractiva, en tant que és capaç d'incentivar a joves i menys joves. Un espai per exposar al món les nostres individualitats?.