Bocins de llibres

“La veritat és feta de veritats petites que potser sumades serien una mica mentida”

Dies a la ciutat. Jordi Tiñena

Construcció de pedra seca

Les construccions de pedra seca formen part del paisatge rural d'algunes zones de la Catalunya interior. ´
A les Planes de Santes Creus se'n poden trobar un bon grapat. Aquesta senzilla barraca, al mig del bosc, explica la misteriosa metamorfosi d'un paisatge on els pins s'han anat fent senyors dels conreus abandonats.

Fotografia: Dolors Palma

Bocins de llibres

“Sigues un artesà de la paraula per a poder perdurar, perquè el poder de l’home està en la llengua i el poder de la paraula és més fort que el de qualsevol combat.”

El arpista ciego. Terenci Moix

La lleialtat de Roger de Llúria. Llegenda de Santes Creus

S’explica que després de la desamortització de Mendizábal, el monestir va patir llarg temps els saquejos de lladres que s’acostaven al recinte per emportar-se tot allò que pogués servir-los. Els primers van buidar el què quedava a les estances. Més tard van arribar els que s’emportaren bigues i pedres per aprofitar-les en noves construccions i també n’hi va haver de saquejadors de tombes. D’aquests s’expliquen moltes històries com la de la reina Blanca d’Anjou de la qual diuen que el lladres, després de profanar la seva tomba, van llançar les despulles al pou del Palau Reial, d’on la va haver de recuperar el monjo Miquel Mestres.

Està documentat que per aquells temps van ser profanades quasi totes les tombes del Monestir. Sorprèn, però, que la del Rei Pere III d’Aragó “el Gran” es trobés intacta, com també la del seu almirall i fidel servidor Roger de Llúria, que va ser enterrat als peus del sepulcre del Rei, com a reconeixement a la lleialtat mostrada en vida.

Sembla que els lladregots provaren repetidament d’obrir la banyera de pòrfir que protegia el cos reial, sense èxit. S’explica que en certa ocasió un colla de vàndals intentaren moure la tapa de la tomba introduint una barra de ferro i fent palanca, tot recolzant les seus cossos sobre la barra al mateix temps. Repetiren l’operació diverses vegades fins que l’esforç conjunt provocà un moviment. Això els va esperonar i augmentaren la pressió sobre la barra de ferro. L’estructura de pedra que envolta la tomba del rei va trontollar amenaçadorament i un dels pinacles va caure sobre la llossa de marbre d’en Roger de Llúria provocant un gran terrabastall, que les voltes nervades de l’església van reproduir fins a l’infinit, retronant en el silenci de la negra nit i deixant sense alè els malfactors.

No se sap del cert si va ser el desconcert davant una possible advertència divina o la por que la sorollada hagués pogut alertar els veïns, que els lladres va fugir cames ajudeu-me i no hi van tornar mai més. La llegenda assegura, però, que evitar la profanació del sepulcre reial va ser el darrer gest de lleialtat que en Roger de Llúria va mostrar per protegir el seu rei, fins i tot després de mort.

Bocins de llibres

“Un cop es permet que l’impossible entri als nostres càlculs, les possibilitats es fan pràcticament il·limitades.”

Contes d'humor negre. Saki

Itinerari al voltant del Monestir de Santes Creus

Sempre resulta sorprenent allargar la mirada més enllà del recinte monacal de Santes Creus i, per fer-ho, el Museu d’Història de Catalunya a editat un fullet en diversos idiomes que fa un recorregut al voltant del Monestir.

Durant les Jornades Europees del Patrimoni, alguns varem tenir el plaer de gaudir de l’itinerari acompanyats per Josep Maria Fuguet, bon coneixedor del lloc i autor de l’obra, que tot passejant els camins que acordonen el monument ens endolcia les passes amb les seves explicacions. L’opuscle, d’una acurada presentació, convida el visitant a fer un tomb, de prop d’una hora a peu, i a descobrir els paratges que donaren vida i sentit a la congregació cistercenca.

De la passió de l’autor per aquest indret màgic en parla la cloenda del treball, que fa una descripció sublim de la transformació dels paisatge cistercenc al llarg de l’any i de la qual em permeto transcriure’n un tast: “A la tardor, els fruits a casa. Les vinyes mig empampolades i els bagots endolcint-se pengen dels sarments esperant que alguna griva en faci un bon àpat. A l’Albareda, els primers vents balancegen les branques dels arbres i una pluja de fulles d’infinits colors encatifen el terra humit, mentre els plomalls enlairats i majestuosos dels canyars ens anuncien un fred que s’apropa.”

La relíquia de Santa Magdalena. Llegenda de Sants Creus

Dins de les activitats que l Arxiu bibliogràfic ha ofert per commemorar la seva festa anual, he tingut el plaer de sentir rondalles al voltant del claustre de Santes Creus de la veu de Josep M. Fuguet, un gran coneixedor del Monestir i dels seus voltants. Tot passejant diferents espais del monument, en va explicar unes quantes. La de la relíquia de Santa Magdalena, però, no l’havia sentida mai.

Explicava que en un dels seus viatges el pare de la reina Blanca d’Anjou, esposa de Jaume el Just, es va assabentar que el cos de Maria Magdalena es trobava enterrat en un lloc amagat de la Provença. La recerca li va portar temps però no va defallir fins a trobar la misteriosa tomba. Va voler regalar a la seva filla una part de la venerada santa i li portà la llengua com a relíquia. Ella la va oferir a l’Abat del Monestir de Santes Creus per tal que aquest fes una missa cada any en record de la Santa.

Diuen que cada 22 de juliol a l’església del Monestir se celebrava un acte solemne en honor de Maria Magdalena i que hi assistia gent d’arreu carregats amb gerres d’aigua que anaven col·locant, una al costat de l’altre, al terra de l’església. En acabar la missa, l’Abat introduïa la relíquia en cadascuna de les aigües, que quedaven així beneïdes. Pel que sembla els efectes de la benedicció duraven exactament un any. Temps just en què els feligresos havien de tornar a portar les seves gerres d’aigua per tal que l’Abat les beneís després del sant ofici.