La lleialtat de Roger de Llúria. Llegenda de Santes Creus

S’explica que després de la desamortització de Mendizábal, el monestir va patir llarg temps els saquejos de lladres que s’acostaven al recinte per emportar-se tot allò que pogués servir-los. Els primers van buidar el què quedava a les estances. Més tard van arribar els que s’emportaren bigues i pedres per aprofitar-les en noves construccions i també n’hi va haver de saquejadors de tombes. D’aquests s’expliquen moltes històries com la de la reina Blanca d’Anjou de la qual diuen que el lladres, després de profanar la seva tomba, van llançar les despulles al pou del Palau Reial, d’on la va haver de recuperar el monjo Miquel Mestres.

Està documentat que per aquells temps van ser profanades quasi totes les tombes del Monestir. Sorprèn, però, que la del Rei Pere III d’Aragó “el Gran” es trobés intacta, com també la del seu almirall i fidel servidor Roger de Llúria, que va ser enterrat als peus del sepulcre del Rei, com a reconeixement a la lleialtat mostrada en vida.

Sembla que els lladregots provaren repetidament d’obrir la banyera de pòrfir que protegia el cos reial, sense èxit. S’explica que en certa ocasió un colla de vàndals intentaren moure la tapa de la tomba introduint una barra de ferro i fent palanca, tot recolzant les seus cossos sobre la barra al mateix temps. Repetiren l’operació diverses vegades fins que l’esforç conjunt provocà un moviment. Això els va esperonar i augmentaren la pressió sobre la barra de ferro. L’estructura de pedra que envolta la tomba del rei va trontollar amenaçadorament i un dels pinacles va caure sobre la llossa de marbre d’en Roger de Llúria provocant un gran terrabastall, que les voltes nervades de l’església van reproduir fins a l’infinit, retronant en el silenci de la negra nit i deixant sense alè els malfactors.

No se sap del cert si va ser el desconcert davant una possible advertència divina o la por que la sorollada hagués pogut alertar els veïns, que els lladres va fugir cames ajudeu-me i no hi van tornar mai més. La llegenda assegura, però, que evitar la profanació del sepulcre reial va ser el darrer gest de lleialtat que en Roger de Llúria va mostrar per protegir el seu rei, fins i tot després de mort.