Sota la blancor cistercenca

 Feia de bon passejar el Monestir mentre les volves l’emblanquinaven. Les pedres, mil vegades fotografiades, semblaven desconegudes. I els silencis, avui blancs, convidaven a imaginar la vida d’èpoques en que la gent compartia taula i llit amb les gelors impossibles de l’hivern. Avui tot era blanc, menys els fruits dels tarongers.