Les dents de Bernat Calbó. Llegenda de Santes Creus

Segons explica la llegenda, Bernat Calbó, Abat del Monestir de Santes Creus, havia estat des de jove un home pacient i afable a qui no costava gaire esforç escoltar i atendre les necessitats dels seus germans i dels feligresos que s’acostaven al Monestir. Se li reconeixia també una gran intel·ligència darrera d’aquella discreció tan pròpia de les persones humils. Tanmateix, la seva exemplar modèstia el feia ignorar que l’atractiu del seu físic i aquell somrís, que desvetllava unes dents blanques i alineades, despertava l’admiració femenina i l’enveja de no pocs homes.

Diuen que un dia, en sortir de l’església, dues dones omplien càntirs d’aigua de la font que avui dia porta el seu nom. En passar pel costat d’elles les va saludar amb un somriure que va fer abaixar els ulls de les dones i, quan ja les havia deixat enrere, va poder sentir la conversa que encetaven.

- Quin tros d’home! Què has vist quines dents tan blanques i netes? –va dir la primera
- Malaguanyat, per a monjo! Què no faria jo per despertar cada dia amb aquest somriure... –respongué l’altra.

Bernat enrogí amb aquestes paraules i desfent les seves passes es plantà davant les sorpreses tertulianes i cità unes paraules de l’Evangeli: “Si el teu ull o el teu peu t’és motiu d’escàndol, arranca’l i llença’l lluny de tu”. Aleshores va mirar el seu voltant, va cridar un nen que jugava per allà a la vora i, amb molta tranquil·litat, li demanà que li portes una pedra. Quan la tingué a les mans es colpejar amb força les dents que havien provocat aquella sobtada conversa femenina. I assenyalant les dents trencades, tornà a parlar a les dones:

- Veieu aquestes dents que tant heu admirat? No són res més que ossos que acabaran podrint-se. Envegeu només les coses que ennobleixen l’ànima.

Les dones quedaren avergonyides pels pensaments que minuts abans les havien fet riure i dies mes tard demanaren disculpes públiques per aquella ofensa al monjo. Aquella colpidora lliçó va fer reflexionar les dones que van ingressar en un convent per dedicar la seva vida a la pregària i a treballar per als altres.
Passaren el dies i en Bernat no podia alimentar-se com la resta dels seus germans i els problemes de dicció l’impedien llegir els Evangelis, com havia fet sempre, mentre la resta de monjos menjaven. Fins que un matí, en llevar-se, el monjo tornava a lluir la blanca dentadura com si mai hagués estat trencada.
Ningú va trobar raó que expliqués aquell miracle, però la llegenda afirma que Déu li havia tornat les dents només perquè el seu fidel servidor pogués continuar predicant la seva paraula.

Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació de Legendarium. Domènec Ribes