24 d’oct. 2010

Misteris boletaires

Iniciar-se com a boletaire no resulta gens fàcil. Malgrat els programes de televisió, malgrat Internet, malgrat els consells d’amics i entesos, trobar bolets és tant difícil com trobar espàrrecs quan no se sap ben bé on buscar. Sent de l’Alt Camp, la tradició manava tirar cap a les muntanyes de Prades on, segons diuen, els rovellons encatifen els boscos. Certament la inexperiència també és un grau, el més baix de tots per cert, i amb ella un pot grimpar els boscos encatifats del què sigui sense trobar res més que amanites metzinoses. Aquestes si! Aquestes, el boletaire primerenc les detecta totes. Només l’acceptació de la pròpia ignorància fa que desconfiïs de la teva sort i no les prenguis totes cap a casa.


He de dir que, des d’un principi, em va costar entendre els motius del secretisme que els boletaires, amics i familiars, semblaven mantenir al voltant dels espais on es troben bolets. Una mena de confabulació sectària que em relegava a la ignorància amb una cortesia que em va arribar a desesper. No ara capaç de convèncer ningú que m’expliqués obertament res de res. No vaig aconseguir cap nom de lloc que es pogués relacionar amb rovellons, ni amb cap altra espècie comestible. Tothom afirmava caminar hores i hores muntanyes endins fins que aconseguien, com per art de màgia, omplir el cistell. Però ningú sabia dir ben bé quina muntanya havia caminat, ni en quina direcció exacte. Semblava com si tots els boletaires patissin problemes d’orientació o d’amnèsia.


Vista la facilitat comunicativa dels veterans, doncs, s’arriba a la conclusió que el millor que es pot fer és ficar-hi la banya per treure’n l’entrellat de tant misteri.


El primer any et limites als rovellons, que reconeixes bàsicament d’haver-los consumit enllaunats. El segon, la informació que esgarrapes d’aquí i d’allà, i la sort, et fan atrevir-te amb algun fredolic esgarriat. Però el tercer... el tercer ja comences a veure els rovellons que s’han deixat uns altres, les catifes de camagrocs que omplen els sotabosc i els erols de fredolics que passaven desapercebuts fins aleshores. Sense saber com, d’un dia per l’altre distingeixes de lluny, fins i tot, les tan anomenades llenegues.


És aleshores, quan comences a portar el cistell ple i t’acostes als boletaires per demanar-los que confirmin les espècies trobades, que semblen abandonar el silenci per interessar-se per les teves troballes i, sobretot, pel lloc on has estat.


Uf!, els contestes, la veritat és que ha estat pura casualitat, hem caminat hores i hores muntanya endins i no et sabria dir ben bé on hem anat a parar. I somrius recordant quan no entenies els motius que feien tan reservats els boletaires.


Confessaré que he descobert que de bolets se’n fan a tot arreu i que no cal caminar tant per trobar-ne. Com deia el meu avi quan anàvem a buscar espàrrecs, i jo no els veia malgrat que se’m fiquessin a l’ull, en aquest cas: només cal posar ulls de bolets. Els primers anys vaig anar fins a Prades creient als qui em deien que a la meva comarca no se’n feien. Ara sé que als boscos de l’Alt Camp, sense anar més lluny, també se’n poden trobar de rovellons, i de camagrocs, i de fredolics, i de llenegues, i segur que de molts altres que encara desconec. Però no em feu dir on els he anat trobant perquè això ja seria enraonar massa.

Dolors Palma. Santes Creus

24 de set. 2010

Bocins de llibres

“No ets plenament conscient de la cobdícia que amaga el teu cor fins que no sents la dolça dringadissa de la plata a la butxaca"

El joc de l'àngel. Carlos Ruiz Zafón

18 de set. 2010

Bocins de llibres

"En convertir-se en un magnífic cigne, l'aneguet lleig va comprendre que la seva mare havia estat adúltera"

Mil i un contes d'una línia. Luís Felipe Hernández

15 de set. 2010

Trucadors a Santes Creus

Fa algun temps, vaig descobrir un blog dedicat als trucadors. Mai m’hauria parat a observar aquesta mena d’objectes que pengen de les portes amb la finalitat obsoleta de picar-les. Podria dir que, fins aleshores, ni els veia. Per descomptat, sabia que existien i en coneixia la seva utilitat però s’havien convertit en quelcom que passa desapercebut, com una mena de taca a la porta que el pas del temps fa invisible als ulls.


Com deia, un bon dia vaig trobar un blog ple de fotografies fantàstiques dedicades a aquest giny que posen de manifest que sovint la quotidianitat ens impedeix valorar el treball artesanal que els nostres avantpassats ens han deixat penjats a les portes. Un museu a l’aire lliure a l’abast de tothom i a qualsevol indret on hi hagi una porta.


Sorpresa, vaig intentar recordar quines portes de Santes Creus podien tenir trucadors. Incapaç de visualitzar-ne cap amb la memòria vaig sortir amb la càmera. N’hi havia de petits i de grans, de senzills i de més sofisticats. Quasi totes les cases en tenien. Portes vistes centenars de vegades, moltes d’elles traspassades. De ben segur que, fins i tot, havia fet servir algun cop algun d’aquells picaportes sense mirar-me’l.


N’he trobat alguns col·locats a una alçada considerable, impossible d’assolir per una persona. Alguns veïns m’han confirmat que aquests trucadors estaven pensats per tal que els reis o els cavallers no haguessin de baixar dels seus cavalls.


Bé, ha estat tota un descoberta: Santes Creus també té picaportes!. Penjo aquí un parell com a mostra. L’un, més auster, es troba a l’interior del Monestir. L’altre pertany a la porta de l’església de Santa Maria i té gravat l’escut del cenobi.


I si us agrada el tema, un blog molt recomanable: http://trucadors.blogspot.com/

Dolors Palma. Santes Creus

30 d’ag. 2010

La invicta amazona. Llegenda

S’explica que una vegada, no se sap quan, ni com, ni per què, el noble Ramon de Cervelló fou capturat pels sarraïns i restava retingut en terres infidels. Per alliberar-lo, els raptors demanaven un important rescat, tan elevat que era impossible de satisfer.

Guillema de Montcada, la seva esposa, conscient que qualsevol intent de pacte amb l'enemic resultaria impossible es va proposar d’alliberar-lo. Al cap davant d’un grup de vassalls seus es va aplegar al castell de Querol, va passar pel monestir de Santes Creus a rebre la benedicció de l’abat i es va preparar estratègicament per assaltar el lloc on era captiu el seu marit.

Sembla que l’ímpetu de la invicta amazona i de la seva esquadra resultà invulnerable. Guillema de Montcada, amb una audàcia fins aleshores inaudita, va alliberar el seu home i el va retornar a senyorejar el seu dilatat patrimoni.

Tant Ramon de Cervelló com Guillema de Montcada pertanyien a nissagues vinculades, des de sempre, a Santes Creus. Però, en morir, els monjos no van voler barrejar les despulles de la valenta amazona ni amb les cendres dels Cervellons ni amb les dels altres Montcades, que tenien sepultura al monestir. Els monjos van destinar-li un enterrament individual i honorífic, diuen, que sempre ha estat conegut com el sepulcre de la invicta amazona, la gesta de la qual representava un medalló central de l’urna, ara molt erosionat.

Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació del relat recollit al Llibre de Santes Creus d’Eufemià Fort

11 d’ag. 2010

Bocins de llibres

”Una religió és com un codi moral que s’expressa mitjançant llegendes, mites o qualsevol tipus d’enginy literari a fi d’establir un sistema de creences, valors i normes amb els quals regular una cultura o una societat.”


El joc de l'àngel. Carlos Ruiz Zafon

10 d’ag. 2010

Els goigs. Entre la devoció i la festa.

Els goigs són composicions poètiques de lloança a Crist, a la Mare de Déu o a un sant o santa. Són una manifestació de cultura i devoció popular i es cantaven habitualment al final d’un ofici o d’una celebració religiosa.


El primer goigs que es conserva imprès és de finals dels s. XIV, tot i que consta documentat que se’n cantaven molt abans.


El format dels goigs no ha variat gaire amb el pas dels anys. “El goig s'estampava en fulla solta, amb gravats de plana i grans orles, i més tard alguns s'imprimiren a doble foli, amb la imatge de l'advocació en una plana i les lloances en forma de cobla a l'altra, tot i que aquesta presentació no era gaire habitual, més que res per la doble despesa que suposava. L'edició en doble foli s'ha reprès darrerament, generalment en edicions limitades, d'una gran qualitat, i a les quals s'incorpora una nota històrica”


Alguns, els més actuals, també porten impresa la partitura. La música dels més antics, però, ha arribat als nostres dies gràcies a la transmissió oral. “Durant molts segles, els goigs es cantaven adaptant a tots els textos una melodia popular molt estesa que encara avui es canta a determinades advocacions. No fou fins a finals del segle passat que començaren a ser objecte d'atenció de lletristes i compositors”.


Com no podia ser d’altra manera, Santes Creus també té goigs. Una tradició popular digna de ser preservada, tant pel contingut històric i cultural que representa com pel valor de les seves composicions artístiques, literàries i musicals.


He trobat molta informació d’aficionats i col·leccionistes a Internet i, per als més curiosos, comparteixo algunes pàgines que m’han semblat molt interessants.


http://goigsaltcamp.blogspot.com/
http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com/
http://www.myspace.com/goigs
http://www.enlloc.com/goigs/
http://larutadelcisterambgoigs.blogspot.com/search/label/Santes%20Creus

Dolors Palma. Santes Creus