Bocins de llibres

"En convertir-se en un magnífic cigne, l'aneguet lleig va comprendre que la seva mare havia estat adúltera"

Mil i un contes d'una línia. Luís Felipe Hernández

Trucadors a Santes Creus

Fa algun temps, vaig descobrir un blog dedicat als trucadors. Mai m’hauria parat a observar aquesta mena d’objectes que pengen de les portes amb la finalitat obsoleta de picar-les. Podria dir que, fins aleshores, ni els veia. Per descomptat, sabia que existien i en coneixia la seva utilitat però s’havien convertit en quelcom que passa desapercebut, com una mena de taca a la porta que el pas del temps fa invisible als ulls.

Com deia, un bon dia vaig trobar un blog ple de fotografies fantàstiques dedicades a aquest giny que posen de manifest que sovint la quotidianitat ens impedeix valorar el treball artesanal que els nostres avantpassats ens han deixat penjats a les portes. Un museu a l’aire lliure a l’abast de tothom i a qualsevol indret on hi hagi una porta.


Sorpresa, vaig intentar recordar quines portes de Santes Creus podien tenir trucadors. Incapaç de visualitzar-ne cap amb la memòria vaig sortir amb la càmera. N’hi havia de petits i de grans, de senzills i de més sofisticats. Quasi totes les cases en tenien. Portes vistes centenars de vegades, moltes d’elles traspassades. De ben segur que, fins i tot, havia fet servir algun cop algun d’aquells picaportes sense mirar-me’l.


N’he trobat alguns col·locats a una alçada considerable, impossible d’assolir per una persona. Alguns veïns m’han confirmat que aquests trucadors estaven pensats per tal que els reis o els cavallers no haguessin de baixar dels seus cavalls.


Bé, ha estat tota un descoberta: Santes Creus també té picaportes!. Penjo aquí un parell com a mostra. L’un, més auster, es troba a l’interior del Monestir. L’altre pertany a la porta de l’església de Santa Maria i té gravat l’escut del cenobi.


I si us agrada el tema, un blog molt recomanable: http://trucadors.blogspot.com/

Dolors Palma. Santes Creus

La invicta amazona. Llegenda

S’explica que una vegada, no se sap quan, ni com, ni per què, el noble Ramon de Cervelló fou capturat pels sarraïns i restava retingut en terres infidels. Per alliberar-lo, els raptors demanaven un important rescat, tan elevat que era impossible de satisfer.

Guillema de Montcada, la seva esposa, conscient que qualsevol intent de pacte amb l'enemic resultaria impossible es va proposar d’alliberar-lo. Al cap davant d’un grup de vassalls seus es va aplegar al castell de Querol, va passar pel monestir de Santes Creus a rebre la benedicció de l’abat i es va preparar estratègicament per assaltar el lloc on era captiu el seu marit.

Sembla que l’ímpetu de la invicta amazona i de la seva esquadra resultà invulnerable. Guillema de Montcada, amb una audàcia fins aleshores inaudita, va alliberar el seu home i el va retornar a senyorejar el seu dilatat patrimoni.

Tant Ramon de Cervelló com Guillema de Montcada pertanyien a nissagues vinculades, des de sempre, a Santes Creus. Però, en morir, els monjos no van voler barrejar les despulles de la valenta amazona ni amb les cendres dels Cervellons ni amb les dels altres Montcades, que tenien sepultura al monestir. Els monjos van destinar-li un enterrament individual i honorífic, diuen, que sempre ha estat conegut com el sepulcre de la invicta amazona, la gesta de la qual representava un medalló central de l’urna, ara molt erosionat.

Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació del relat recollit al Llibre de Santes Creus d’Eufemià Fort

Bocins de llibres

”Una religió és com un codi moral que s’expressa mitjançant llegendes, mites o qualsevol tipus d’enginy literari a fi d’establir un sistema de creences, valors i normes amb els quals regular una cultura o una societat.”


El joc de l'àngel. Carlos Ruiz Zafon

Els goigs. Entre la devoció i la festa.

Els goigs són composicions poètiques de lloança a Crist, a la Mare de Déu o a un sant o santa. Són una manifestació de cultura i devoció popular i es cantaven habitualment al final d’un ofici o d’una celebració religiosa.


El primer goigs que es conserva imprès és de finals dels s. XIV, tot i que consta documentat que se’n cantaven molt abans.


El format dels goigs no ha variat gaire amb el pas dels anys. “El goig s'estampava en fulla solta, amb gravats de plana i grans orles, i més tard alguns s'imprimiren a doble foli, amb la imatge de l'advocació en una plana i les lloances en forma de cobla a l'altra, tot i que aquesta presentació no era gaire habitual, més que res per la doble despesa que suposava. L'edició en doble foli s'ha reprès darrerament, generalment en edicions limitades, d'una gran qualitat, i a les quals s'incorpora una nota històrica”


Alguns, els més actuals, també porten impresa la partitura. La música dels més antics, però, ha arribat als nostres dies gràcies a la transmissió oral. “Durant molts segles, els goigs es cantaven adaptant a tots els textos una melodia popular molt estesa que encara avui es canta a determinades advocacions. No fou fins a finals del segle passat que començaren a ser objecte d'atenció de lletristes i compositors”.


Com no podia ser d’altra manera, Santes Creus també té goigs. Una tradició popular digna de ser preservada, tant pel contingut històric i cultural que representa com pel valor de les seves composicions artístiques, literàries i musicals.


He trobat molta informació d’aficionats i col·leccionistes a Internet i, per als més curiosos, comparteixo algunes pàgines que m’han semblat molt interessants.


http://goigsaltcamp.blogspot.com/
http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com/
http://www.myspace.com/goigs
http://www.enlloc.com/goigs/
http://larutadelcisterambgoigs.blogspot.com/search/label/Santes%20Creus

Dolors Palma. Santes Creus

Bocins de llibres

"N'hi ha molts que estudien la manera d'allargar la vida quan el què s'hauria de fer és eixamplar-la"

Luciano de Crescenzo

El locutori del Monestir de Santes Creus

Era l'espai on es permetia als monjos parlar, el lloc on el prior donava les instruccions de la feina diària als monjos en començar la jornada de treball. Actua com a corredor de pas entre el claustre principal i el claustre posterior i es tracta d'un passadís amb volta de canó i materials no massa ben treballats.

Diuen que el locutori té una sonoritat molt curiosa: si algú parla fluixet, dirigint la veu cap a la paret, a un dels quatre racons que té l’espai, un altre pot sentir el què hi diu parant l’orella al racó de l’angle oposat. Serà cert que les parets també poden ser indiscretes?