Bocins de llibres

"El pitxor de la por és que et derrota sense lluitar"

Pensa, és gratis. Joaquin Lorente

Bocins de llibres

"Les coses no són el què són, sinó allò que la gent pensa que són"

Pensa, és gratis. Joaquin Lorente.

Bocins de llibres

"... no m'agrada la idea d'un Déu que nega el que és evident i promet felicitat només si abans s'és infeliç."

Dies a la ciutat. Jordi Tiñena

Els capitells de Santes Creus

Un dels principis més importants que fonamentaven l’estructura bàsica del desenvolupament dels monestirs cistercencs era l’austeritat com a norma. D’acord amb el Capítol General de l’ordre de l’any 1134, que disposa: “cap dels nostres monestirs ha d’ésser edificat a les ciutats, castells i viles, ans en llocs allunyats del tracte amb els homes”, l'Orde del Cister contempla en tot moment que el monestir és un lloc exclusiu dels monjos i que ha de disposar dels mitjans suficients per poder garantir la seva vida allunyats de la societat. Per poder aconseguir això els edificis eren construïts en llocs aïllats que havien de disposar de recursos suficients, terra i aigua, per garantir l’autonomia de la comunitat.


Però no hi havia prou amb el lloc geogràfic. El mateix edifici s’adequava als propòsits de l’ordre. L’edifici havia de prescindir de qualsevol decoració o ornament que pogués distreure o desconcentrar els monjos de les seves tasques diàries o de l’oració. Per aquest motiu el Capítol de l’any 1150 disposava: “Prohibim que en les nostres esglésies i en qualsevol dependència del monestir siguin fetes escultures i pintures, perquè mentre hom els dedica la seva atenció, s'abandona la utilitat de la bona meditació i la disciplina de la gravetat religiosa. Emperò, tenim creus pintades, de fusta".
Malgrat les estrictes normes cistercenques al monestir de Santes Creus es pot trobar un univers espectacular de figures esculpides als capitells que envolten el claustre. Una singularitat que desperta la curiositat d’estudiosos i historiadors. Les imatges de monstres, sirenes, simis, músics i d’altres semblen complaure’s en ser observades, com si gaudissin del desconcert que les seves presències provoquen als visitants que les contemplen.

Dolors Palma. Santes Creus

Bocins de llibres

“No t’has d’esgarrifar del que et pot arribar a venir, per què ja vindrà si vol, i si et bellugues i proves d’espavilar-te en lloc de compadir-te, potser el que et busca et trobarà en una altra banda i se n’emportarà un altre.”

La maleta sarda. Margarida Aritzeta

Diner de velló

Diu el diccionari que velló és el conjunt de llana que cobreix el cos d’un animal llanut. Velló, però, era també l’aliatge compost de plata i coure que s’utilitzava per a fer monedes en èpoques d’escassetat de metalls nobles i de devaluació monetària.

No he trobat cap informació que vinculi la moneda amb el Monestir, ni amb l'Orde, però m’ha fet gràcia compartir la imatge d’un diner de velló amb la creu característica del Monestir Cistercenc de Santes Creus, i que forma part encara de l’escut municipal. Una creu patriarcal pomejada a les seves puntes.

Segons es recull al llibre Els Vitralls del Monestir de Santes Creus i la Catedral de Tarragona, l’emblema del cenobi fins al finals del segle XIII, inicis del XIV, era una creu dins d’un cercle blanc. La creu patriarcal pomejada no fou adoptada com emblema del cenobi fins al segle XVII, tot i que sembla que s’han trobat documents anterior amb aquest símbol dibuixat.

Entorn de Santes Creus pel GR-172

Caminar les muntanyes és una sana afició a l'abast de totes les butxaques (fins ara). Pels voltants de Santes Creus hi ha camins molt trepitjats i d'altres que són ja desconeguts per la majoria dels vilatans. D'aquests, alguns van desapareixent amb la memòria de la gent més gran i sovint la malesa o les màquines de llaurar acaben d'esborrar-los de la cartografia.

Refer i conservar un camí és recuperar un espai natural per al gaudi de tothom. Aquesta proposta del Palau Robert forma part d'un itinerari de Gran Recorregut. Una curta passejada que tant pot servir per despertar la gana com per cremar les calories d'una generosa calçotada.

"S'arriba a Santes Creus per l'AP-2 (sortida 11) i, tot seguit, per la carretera TP-2002 que passa per Vila-rodona i arriba a Santes Creus. Se segueixen les indicacions que porten al monestir. Es pot aparcar a la mateixa plaça del monestir (Sant Bernat) o bé a la zona d'aparcament que hi ha al mur que envolta el monestir. A la plaça de Sant Bernat hi ha l'entrada del monestir, l'Ajuntament i l'oficina de turisme.

0,00 km (313 m). Es comença a la plaça del monestir. Mirant la façana del monestir, al cantó esquerre de la plaça es veu un túnel: es continua passant per sota del túnel (carrer de la Ferreria), que és un carrer estret amb un pendent lleuger que permet sortir del recinte monàstic. Se surt al carrer de Pere el Gran, es fa la pujada que porta fins a la carretera i se segueix baixant per la carretera a mà esquerra. Als 100 m puja una pista cimentada a mà dreta on hi ha la senyalització del GR 172 en direcció al Pont d'Armentera: se segueix aquesta pista.

1,30 km (327 m), 0 h 22 min. Bifurcació: es pren el camí de la dreta que puja seguint la senyalització del GR 172. Al cap de 2 min, al cim de la pujada, hi ha un senyal que indica l'església de Montagut: es continua pel camí de l'esquerra seguint en aquesta direcció.

3,60 km (422 m), 0 h 53 min. Bifurcació: se segueix pel camí de l'esquerra seguint la direcció de l'església de Montagut.

3,75 km (413 m), 0 h 55 min. Hi ha un encreuament de tres camins: en aquest punt s'abandona la senyalització i es continua pel camí que baixa immediatament a l'esquerra.

5,50 km (339 m), 1 h 22 min. Bifurcació. Hi ha un camí que puja a la dreta i un camí que puja a l'esquerra: se segueix per l'esquerra. A partir d'aquí es retroba la senyalització del GR 172.

6,80 km (327 m), 1 h 42 min. S'arriba a una bifurcació i se segueix pel GR 172 en direcció a Santes Creus. A partir d'aquí es refan els primers 1300 m amb què s'ha començat la ruta.

8 km ( 313 m), 2 h 00 min. Tornada a la plaça del monestir."

Palau Robert. Rutes turístiques