Bocins de llibres

“Un cop es permet que l’impossible entri als nostres càlculs, les possibilitats es fan pràcticament il·limitades.”

Contes d'humor negre. Saki

Itinerari al voltant del Monestir de Santes Creus

Sempre resulta sorprenent allargar la mirada més enllà del recinte monacal de Santes Creus i, per fer-ho, el Museu d’Història de Catalunya a editat un fullet en diversos idiomes que fa un recorregut al voltant del Monestir.

Durant les Jornades Europees del Patrimoni, alguns varem tenir el plaer de gaudir de l’itinerari acompanyats per Josep Maria Fuguet, bon coneixedor del lloc i autor de l’obra, que tot passejant els camins que acordonen el monument ens endolcia les passes amb les seves explicacions. L’opuscle, d’una acurada presentació, convida el visitant a fer un tomb, de prop d’una hora a peu, i a descobrir els paratges que donaren vida i sentit a la congregació cistercenca.

De la passió de l’autor per aquest indret màgic en parla la cloenda del treball, que fa una descripció sublim de la transformació dels paisatge cistercenc al llarg de l’any i de la qual em permeto transcriure’n un tast: “A la tardor, els fruits a casa. Les vinyes mig empampolades i els bagots endolcint-se pengen dels sarments esperant que alguna griva en faci un bon àpat. A l’Albareda, els primers vents balancegen les branques dels arbres i una pluja de fulles d’infinits colors encatifen el terra humit, mentre els plomalls enlairats i majestuosos dels canyars ens anuncien un fred que s’apropa.”

La relíquia de Santa Magdalena. Llegenda de Sants Creus

Dins de les activitats que l Arxiu bibliogràfic ha ofert per commemorar la seva festa anual, he tingut el plaer de sentir rondalles al voltant del claustre de Santes Creus de la veu de Josep M. Fuguet, un gran coneixedor del Monestir i dels seus voltants. Tot passejant diferents espais del monument, en va explicar unes quantes. La de la relíquia de Santa Magdalena, però, no l’havia sentida mai.

Explicava que en un dels seus viatges el pare de la reina Blanca d’Anjou, esposa de Jaume el Just, es va assabentar que el cos de Maria Magdalena es trobava enterrat en un lloc amagat de la Provença. La recerca li va portar temps però no va defallir fins a trobar la misteriosa tomba. Va voler regalar a la seva filla una part de la venerada santa i li portà la llengua com a relíquia. Ella la va oferir a l’Abat del Monestir de Santes Creus per tal que aquest fes una missa cada any en record de la Santa.

Diuen que cada 22 de juliol a l’església del Monestir se celebrava un acte solemne en honor de Maria Magdalena i que hi assistia gent d’arreu carregats amb gerres d’aigua que anaven col·locant, una al costat de l’altre, al terra de l’església. En acabar la missa, l’Abat introduïa la relíquia en cadascuna de les aigües, que quedaven així beneïdes. Pel que sembla els efectes de la benedicció duraven exactament un any. Temps just en què els feligresos havien de tornar a portar les seves gerres d’aigua per tal que l’Abat les beneís després del sant ofici.

Bocins de llibres

“Les guerres no tenen memòria i ningú s’atreveix a comprendre-les, fins que ja no queden veus per explicar què va passar, fins que arriba el moment que no se les reconeix i retornen, amb una altra cara i un altre nom, a devorar allò que van deixar enrere.”

L'ombra del vent. Carlos Ruiz Zafón

Bocins de llibres

"Quan vius amb algú vas perdent lentament el poder de fer-lo feliç, mentre que la teva capacitat per fer-li mal no disminueix"

Parlem-ne. Julian Barnes

La Santa Mà. Llegenda de Santes Creus

Malgrat que diuen que les llegendes són només llegendes, recuperar-les permet recrear un passat ple d’històries, de contes, de pors que van traspassant generacions fins que algú aconsegueix retenir-les en un paper per tal que no desapareguessin.

Diu, una de les moltes llegendes de Santes Creus, recollida també a les Rondalles de mossèn Jacint Verdaguer, que “en el monestir hi havia dos monjos que, com a vers amics s’estimaven, com s’estimaven els antics religiosos en els convents. Fent-se vells l’un i l’altre, feren un pacte amistós i cristià que el que primer morís tindria les oracions i sufragis de l’altre i, sobretot, una absolta diària resadora sobre la mateixa fossa.
La mort, que no es descuida mai ni fa tard per ningú, en el dia i hora disposats per la Divina Providència vingué a Santes Creus, entrà en una cel·la i s’emportà un dels dos entre ses negres ales cap a llur cementiri, que era enmig dels claustres, perquè els germans vius, quan hi baixessin a resar o a passejar, pensessin amb els germans difunts.
El monjo sobrevivent complí amb llàgrimes als ulls les promeses fetes i des del primer dia, després de l’enterrament, anà a resar una absolta sobre la fossa dels seu enyorat company. En acabar l’absolta, veié sortir de la tomba la mà del difunt que en mostra d’agraïment el beneïa.
L’endemà el monjo tornà al claustre a resar l’absolta amb més fervor encara i, quan encara no l’havia acabada sortí la mà beneïdora a fer el signe de la creu. I cada dia el monjo viu anà a pregar pel monjo difunt, i el monjo difunt, traient la mà de la sepultura, beneïa l’amic vivent, fins que aquest en donà coneixement al pare abat.
El pare abat, després d’encomanar-ho a Déu, un dia i un altre, se’n tornà una vesprada al claustre, junt amb l’amic del difunt i seguit de tota la comunitat. Rodejaren la fossa i cantaren l’absolta devotament i solemne. En dir “requiescat in pace” sortí la mà misteriosa i els beneí com de costum. L’abat s’hi acostà, la prengué com per encaixar i, sense estirar-la ni res, li seguí i se li quedà entre les mans.
Aqueixa mà fou guardada molts i molts anys en el reliquiari del monestir de Santes Creus. Els qui l’havien vista i tocada, abans de l’any 1835, diuen que era seca i com empedreïda, més sencera i amb tota la pell encara”.

Sembla que en desaparèixer els monjos del Cister, fra Gaietà Rovira, monjo exclaustrat de Santes Creus, va portar la venerada i llegendària relíquia al monestir de les monges bernardes de Vallbona, on, segons Eufemià Fort, l’ensenyen (fins aleshores) i l’anomenen la santa mà.

Dolors Palma. Santes Creus
* Relat recollit al Llibre de Santes Creus d’Eufemià Fort

Bocins de llibres

“(...). Després els xamans es transformen en sacerdots, els mites es transformen en doctrina, i els tabús en dogmes. I es promet, al més enllà, una vida pòstuma feliç sempre que un renunciï a que la d’aquí sigui lliure i plena.”

L'impossible oblit. Antonio Gala