Santes Creus, sense anar més lluny

Imatges del Monestir de Santes Creus -Albareda-

2012-01-30T21:00:00.000-08:00

L'Albareda ...

Dolors Palma. Santes Creus

Imatges parlades

2011-12-15T11:50:00.000-08:00

Fa algun temps vaig descobrir un poemari dedicat exclusivament a Santes Creus. És tracta d'un document publicat per la Fundació d'Història i Art Roger de Bellfort que recull poemes sobre aquest indret. La varietat d'estils i d'autors, alguns de molt coneguts, és sorprenent. Vaig seleccionar-ne una petita mostra per posar paraules a les meves imatges i us convido a contemplar el resultat:

Imatges parlades

Imatges del Monestir de Santes Creus

2011-11-19T04:49:00.000-08:00

Llums...

El Cimbori del Monestir de Santes Creus

2011-08-08T01:20:00.000-07:00

Sembla que l’austeritat de l’Ordre del Cister no permetia elements que sobresortissin de la teulada i per tant, en el projecte inicial, no es va preveure cap forat en aquesta. El temps, però, va anar relaxant les normes benedictines i va fer possible la construcció del cimbori que domina el paisatge de Santes Creus i que obligaria a trobar una solució per integrar un element de planta octogonal sobre el creuer.

En Cèsar Martinell situa la seva construcció a cavall entre els segles XIII i XIV. La descripció tècnica que en fa: “Recolza damunt els arcs torals per mitjà de quatre trompes còniques que formen un quadrat inscrit i contrapuntat al creuer; quatre petxines axamfranen aquest darrer quadrat per tal d’obtenir la planta vuitavada del Cimbori. Aquesta enginyosa construcció queda damunt el creuer i sota el Cimbori, en un lloc de difícil accés... El cos principal d’aquest element és netament ogival. Vuit semiogius que es troben en una corona circular que fa de clau, sostenen la volta. A fora, els contraforts i els finestrals d’arc apuntat, sense motllures... Només els pinacles dels contraforts, amb el típic fullatge gòtic, i a les gàrgoles, hom veu alguna intenció ornamental.”

Certament, és un element d’una gran bellesa. La resolució del pas del quadrat del creuer al vuitavat del cimbori és espectacular, si ens situem en aquella època. Fins i tot Martinell admet que recorda les solucions constructives utilitzades, segles més tard, per l’arquitecte Gaudí.

Imatge i text: Dolors Palma.

El tribut de les cent donzelles. Llegenda de Santes Creus

2011-02-07T10:44:00.000-08:00

Explica la llegenda que Ramon Berenguer, “princep de Aragó e Compte de Barcelona”, havia d’anar a Almeria a lluitar contra “les gents barbares e Infels”.

Per acompanyar el Compte foren convocats tots els barons dels principat de Catalunya. El noble Galcerà de Pinós fou elegit almirall per aquesta croada i acompanyà el seu Senyor a la guerra. Després d’assetjar la ciutat entraren en batalla i el baró Galcerà de Pinós fou pres per l’enemic. Amb ell es deixà prendre també el seu company Senservi, Senyor del “Castell del Suill” que, malgrat la insitència d’en Galcerà perquè fugís, va voler compartir el destí del seu senyor.

Els sarraïns es van apressar a treure els dos captius de la ciutat i dur-los a una de les seves viles. Per això, quan el príncep i els barons van guanyar la batalla a Almeria els dos barons van restar presos a mans de l’enemic, on romandrien més de cinc anys.

Durant aquest temps el pare de Galcerà de Pinós, en Pere de Galcerà, decidí anar a veure en Ramon Berenguer, per demanar que intercedís pel seu fill i fes quelcom per alliberar-lo. El Compte, recordant la valentia i la lleialtat que sempre li havia demostrat el seu vassall, decidí enviar un missatger per demanar al rei sarraí si el baró era viu i què es demanava pel seu alliberament. El missatger tornà amb una llista de condicions on es llegia: “cent milia dobles de or, e cent draps de or de tauris, e cent caballs blanchs, e cent vaques bragades, e cent nines ponzelles”. L’esmentada llista fou lliurada al pare de Galcerà que vengué bona part del seu patrimoni per aconseguir el rescat però no podia de cap manera reunir les donzelles que li demanaven. Desesperat, convocà tots els homes de la seva baronia per explicar-los la situació i els vassalls prometeren que li donarien les cent donzelles que necessitava.

“ço es que aquells quin tenien tres ne donaven dues, e aquells quin tenien dues ne donaven una, e aquells quin havien una gitaven forts quala yria”. Totes cent foren trobades dins la baronia de Pinós i en Pere de Galcerà reuní cent “prohomens” per portar el rescat i les donzelles al rei d’Almeria i recuperar el seu fill. S’encaminaren,doncs, cap al port de Salou, on haurien d’esperar la nau per embarcar.

S’explica que, entretant, el noble Galcerà de Pinós passava els dies a la presó encomanat al seu màrtir monsenyor Sant Esteve i demanant dia rere dia, nit rere nit, la seva pietat i clemència per tornar-lo a reunir amb els seus familiars i amics. Expliquen que “la potencia Divina que may fal a aquells qui de bon cor lo reclamen” i que els seus precs van ser escoltats. Així, doncs, un vespre va veure una gran claror a la cel•la i aparegué el màrtir Sant Esteve. En veure el baró espantat li digué que no tingués por de res, que Déu l’enviava en resposta a les seves pregàries. El prengué de la mà i el tragué de la presó davant la mirada astorada de tots els guardes. Cap d’ells va poder moure un dit per impedir la fugida.

Ja estaven arribant a Salou, per embarcar, els cent prohoms amb les cent donzelles i el rescat quan es creuaren amb Galcerà de Pinós que en assabentar-se dels sacrificis que estaven disposat a fer el seu pare i la seva gent va donar gràcies a Déu i va voler compensar-los per tanta generositat. Diuen que, en tornar per Tarragona, va fer vestir totes les donzelles “la meytat de vert e de vermell” i pagar els seus dots de matrimoni amb els seus propis béns. També va ordenar eximir les dones d’aquells generosos vassalls de l’obligació de remença.

Diuen que el noble baró visqué molts anys i fou molt generós, especialment amb les parròquies de la seva baronia. Escollí passar els seus darrers dies de vida al monestir de Santes Creus, ja que havia estat un dels tres barons que ajudaren a edificar-lo. Prengué els hàbits de monjo poc abans de morir i fou enterrat junt amb els altres barons. No ha estat l’únic de la casa enterrat al monestir. També tenen tomba “alguns de sos fills o nets ab lurs mullers, e altre de la casa de pinós”, que van continuar donant grans “caritats de lurs pecunies” per edificar el monestir. Aleshores va ser aixecada una capella en honor a Sant Jaume Apòstol per fer misses en commemoració de tot el llinatge Pinós.

* Adaptació de relat recollit al llibre Real Monasterio de Santes Creus de Joaquim Guitert

Dolors Palma. Santes Creus

II Un tomb pel municipi: Del Pla de Manlleu a Santes Creus

2011-01-26T10:49:00.000-08:00

La primera part del “Tomb pel municipi” ens havia deixat al Pla de Manlleu. Però, com que es tractava de fer un tomb i no una travessa, penjo la segona part per tal que es pugui retornar a Santes Creus sense problemes.

Torno a recordar que algunes descripcions que es comenten poden haver canviat, com per exemple les cadenes que es troben en alguns camins o els colors de les cases.

0.000 km. 0.000 km 0.00 h 0.00 h

Sortida des del Bar Restaurant “Cal Mata”, en direcció al poble, per la carretera que el creua.

0.200 km    0.200 km    0.02 h    0.02 h
Pont sobre la riera de Marmellà. Deixem el pont a la nostra dreta, no l’hem de travessar, anem recte per un carrer amb cases a l’esquerra i la riera a la dreta

0.100 km    0.300 km    0.01 h    0.03 h
Passem per davant del local de la cooperativa, és l’últim edifici del Pla de Manlleu, ara el carrer s’ha convertit en una pista de terra.

0.500 km    0.800 km   0.06 h   0.09 h
Veiem un mas a la nostra dreta “Can Segarra”. La pista es parteix en dos, una puja cap a l’esquerra, va en direcció a “els cups”, i una altra va recte cap al mas “Can Segarra, seguim la que va cap al mas (dreta).

0.050 km   0.850 km   0.01 h    0.10 h
Deixem a la dreta el camí que porta a la masia. Seguim la pista principal.

0.700 km    1.550 km    0.09 h   0.19 h
Deixem a la dreta el camí que porta a “Cal Domingo”.

0.150 km    1.700 km    0.02 h    0.21 h
El camí comença a pujar, deixem un trencall a mà dreta, que més endavant està tancat amb una cadena. Continuem per la pista principal.

0.450 km    2.150 km    0.06 h    0.27 h
Fi de la pujada forta.

0.250 km    2.400 km   0.03 h    0.30 h
A l’esquerra del camí veiem el “Mas de la Fàbrega”, una mica més endavant a la dreta veurem un altre mas totalment enrunat a l’altra banda dels conreus, és el “Maset de la Fàbrega”.

0.700 km    3.100 km    0.09 h   0.39 h
Deixem un camí que baixa a la nostra dreta, ens conduiria a uns conreus. Aviat veurem a la nostra dreta el poble abandonat de Celma.

0.500 km    3.600 km   0.06 h   0.45 h
Arribem a una zona plana, el camí gira a la dreta, el seguim. A l’esquerra surt un camí que ens duria a la Pallissa de la Coma i a les Torres de Selma que ja hem vist en el recorregut de l’anada.

0.050 km    3.650 km    0.01 h    0.46 h
El camí gira a l’esquerra, davant nostre en surt un que té una cadena i un senyal de prohibit passar. Des d’aquí tenim una perfecta panoràmica del poble abandonat de selma. Nosaltres seguim pujant, el camí està una mica malmès per les pluges.

0.200 km    3.850 km    0.02 h    0.48 h
Passem per un mas enrunat, aquest mas també duu el nom de “Mas de la Portella”. No l’hem de confondre amb el que ens trobarem d’aquí a uns minuts, amb el mateix nom. Aquest mas té diverses edificacions a banda i banda del camí i té, a més, una enorme cisterna metàl•lica d’aigua. Seguirem pujant deixant trencalls a banda i banda del camí.

0.500 km    4.350 km    0.07 h    0.55 h
Arribem al capdamunt de la pujada, ara som en territori pla, i veiem les restes del castell a la nostra dreta. Seguim el camí principal, que ara baixa fins a la masia de “La Portella”, deixarem dos camins, una a la dreta i un a l’esquerra i anirem fins al fons de la vall.

0.875 km    5.225 km    0.11 h    0.56 h
Arribem a un camí ample, davant veiem la Masia de “La Portella”, no hi hem d’arribar. Girarem a l’esquerra. Anem pel camí que porta a “Cal Saparó” i “Santa Agnès”.

0.250 km    5.475 km    0.03 h    0.59 h
Deixarem la pista per la qual veníem, en trobar un camí a l’esquerra que baixa. Ara passarem per sota la línia d’alta tensió, deixarem una pista que enllaça per la nostra esquerra i anirem fins al fons de la vall, en direcció a “La Masó”. Boniques vistes.

0.775 km    6.250 km    0.08 h    1.07 h
Deixem la pista. Girarem a la dreta en direcció a l’entrada de “La Masó”, mas templer de la comanda de Sant Cristòfol. Si seguíssim recte, aniríem a “Mas Rossell” i “La Manlleva”.

0.100 km    6.350 km   0.01 h    1.08 h
“La Masó”. Ens trobem davant d’un mas enorme, amb diversos edificis i capella. Seguirem el camí que baixa pels costats de les parets del mas, seguint el “Barranc de La Masó”.

1.050 km    7.400 km    0.13 h   1.21 h
Arribem a una posta. Hem de seguir cap a l’esquerra, baixant. Si anéssim a la dreta aniríem al “Mas de les Comes”, que està totalment enrunat.

1.200 km   8.600 km   0.15 h   1.36 h
Arribem a una altra pista, girarem a l’esquerra, baixant en direcció a un bosquet.

0.200 km   8.800 km    0.02 h    1.38 h
La pista gira cap a l’esquerra, deixem al davant un camí que s’endinsa al bosc. Anem en direcció a un edifici que servia com a recepció de la urbanització “El Miracle”.

0.150 km    8.950 km   0.02 h    1.40 h
Caseta de recepció de la urbanització “El Miracle”, avui desclassificada com a tal, girem a la dreta per un camí que baixa en direcció al nucli de “Les Pobles”.

0.350 km   9.300 km   0.04 h   1.44 h
Arribem al final de la baixada, la pista gira a la dreta. Les tres entrades que trobarem estan tancades amb cadenes. Seguim pel camí principal.

0.650 km   9.950 km    0.09 h    1.53 h
Arribem al “Mas del Prat”, no us perdeu la visió del pont amb arc de pedra sobre el torrent de “La Masieta”.

0.100 km   10.050 km    0.01 h    1.54 h
Encreuament de camins, anem pel de l’esquerra, en direcció a “La Masieta”, cal passar una tanca. Si anéssim a la dreta, sortiríem a la carretera de Les Pobles a Pontons.

0.700 km   10.750 km    0.09 h    2.03 h
“La Masieta”, continuem pel camí, en direcció a “Les Pobles”, que veiem al davant.

0.850 km   11.600 km    0.11 h    2.14 h
“Les Pobles”. Per entrar passarem just pel costat de les escoles velles. Un cop allí girarem a l’esquerra i ens dirigirem a la plaça de l’Església.

0.100 km   11.700 km    0.01 h    2.15 h
Plaça de l’Església. Girarem a la dreta i pujarem tot el carrer principal fins al Bar de la Cooperativa.

0.200 km   11.900 km   0.03 h    2.18 h
Arribem a Bar de la Cooperativa, on es pot parar a menjar. Després del bar girem a l’esquerra en direcció a les Escoles Noves.

0.050 km 11.750 km    0.01 h    2.19 h
Estem a la carretera que uneix Santes Creus amb Pontons. Travessem la carretera i entrem a la urbanització “Mas d’en Parés”.

0.470 km   12.220 km    0.06 h    2.25 h
Entrada de la urbanització. Ens trobem un carrer transversal que seguim a l’esquerra.

0.080 km   12.300 km    0.01 h   2.26 h
Trobem un carrer que baixa cap a la dreta, el seguim.

0.150 km   12.450 km    0.02 h    2.28 h
Final de la baixada, deixem un carrer que arriba a mà esquerra, anem recte, tornem a baixar.

0.200 km   12.650 km   0.03 h    2.31 h
Tornem a ser a dalt, deixem un carrer que arriba a la dreta, anem recte, tornem a baixar.

0.150 km   12.750 km   0.02 h    2.33 h
El carrer torna a pujar, nosaltres girarem a l’esquerra en direcció a l’antiga masia de “Mas d’en Parés”.

0.700 km   13.450 km   0.09 h    2.42 h
Hem passat per sota del mas i arribem a un carrer transversal, el seguim cap al a dreta, en direcció al bar de la urbanització. Aquí ens trobarem els senyals blancs i vermells del GR-172 que condueix a Montserrat, el seguirem.

0.200 km   13.650 km    0.03 h   2.45 h
Bar de la urbanització, passem per davant i anem seguint els senyals blancs i vermells fins fora de la urbanització.

0.700 km   14.350 km   0.09 h   2.54 h
A l’esquerra del camí veiem el dipòsit circular d’aigua. Seguim recte.

0.750 km   15.100 km   0.10 h   3.04 h
“Mas de l’Acordió o Cal Galeno”, deixem els senyals de GR-172, que giren a la dreta. Continuem pel camí principal..

0.300 km   15.400 km   0.04 h   3.08 h
Trobem un camí que ve de l’esquerra. Seguim el camí pel qual veníem.

0.400 km   15.800 km    0.05 h   3.12 h
Arribem a la carretera, que uneix El Pont d'Armentera amb Les Ordres. A la dreta “Cal Batet”, “Cal Ros del Gaians” i “La Casa Roja”. Nosaltres anem cap a l’esquerra, en direcció a “Cal Tuets”

0.250 km   16.050 km    0.03 h    3.15 h
A l’esquerra de la carretera, “Cal Tuets”. Continuem baixant per l’asfalt, fins a “Mas Ferran”, a la dreta de la carretera.

0.900 km   16.950 km   0.11 h   3.26 h
“Mas Ferran”, a la dreta, nosaltres anirem per la pista que surt a l’esquerra, just al revolt de la carretera.

0.500 km   17.450 km    0.06 h   3.32 h
Trencall a l’esquerra del camí per anar a “Mas Regany”. Nosaltres seguim baixant per la pista.

1.600 km   19.050 km   0.21 h    3.53 h
Trencall a la dreta que baixa, en direcció a “Mas Alegret” i La Planeta. Nosaltres continuem recte.

0.750 km   19.800 km   0.09 h    4.02 h
Fi de la baixada forta. A l’esquerra veiem el camí de la Romaguera, que va a sortir a “Mas d’en Parés”. Seguim recte, ara planejant.

1.100 km   20.900 km    0.14 h   4.16 h
Pal indicador del GR, just on comença el camí de “la Bobal", que ens portaria a Les Pobles o a “Mas d’en Parés”. Continuem recte.

0.350 km   21.250 km    0.05 h   4.21 h
Travessem el “Torrent de la Bobal”

0.750 km   22.000 km   0.09 h   4.30 h
Carretera de Santes Creus a Les Pobles, la seguim a l’esquerra en direcció a Santes Creus.

0.200 km   22.200 km    0.02 h   4.32 h

Santes Creus. Ara sí que has fet la volta al municipi. Enhorabona!

Dolors Palma. Santes Creus

I. Un tomb pel municipi: de Santes Creus a Pla de Manlleu

2011-01-18T02:53:00.000-08:00

Fa uns anys alguns veïns del poble van decidir caminar el municipi. Aiguamúrcia és un municipi de grans dimensions que reserva curioses sorpreses al llarg dels seus camins. Els impulsors van treballar molt per preparar un recorregut que val la pena que no es perdi. El transcric aquí (només l'anada) per tal que els amants de la muntanya puguin disposar i gaudir-ne. Advertiré que algunes descripcions poden haver variat i sempre seran ben rebuts els comentaris d'aquells que s'animin a tombar per aquestes contrades.

0.000 km. 0.000 km 0.00 h 0.00 h

Sortida de Santes Creus des de davant del Bar Esport. Caminem per la carretera en direcció a Les Pobles, pel costat del Monestir fins al final de la paret on trobem un pal indicador.

0.210 km    0.210 km   0.03 h     0.03 h
Girem a la dreta, seguint la fletxa en direcció al poble d'Aiguamúrcia. Anem pel camí asfaltat de la “Vinya Closa”, que no deixarem en cap moment.

0.260 km    0.470 km     0.04 h    0.07 h
Travessem la “Rasa dels Hortets”, continuem per la pista.

0.300 km    0.770 km    0.04 h    0.11 h
Davant nostre veiem la masia de la “Vinya Closa”, la deixem a la nostra esquerra.

0.275 km    1.045 km    0.04 h    0.15 h
Trobem un altre pal indicador. Continuem cap a la dreta vers unes cases de color verd. A l’esquerra arrenca un camí que es dirigeix cap a Les Drestres, però que es perd a l’alçada del Torrent de Rubió.

0.080 km    1.125 km    0.01 h    0.16 h
Arribarem a la urbanització “La Plana del Molí”, ens dirigirem cap a la dreta baixant una forta pendent, fins a trobar la carretera que uneix Santes Creus amb Aiguamúrcia.

0.225 km    1.350 km    0.03 h    0.19 h
Un altre pal indicador (davant nostre hi ha el molí de Baix). Girem a l’esquerra passant per sobre el Torrent de Rubió i seguim la carretera que ens portarà a Aiguamúrcia.

0.860 km    2.210 km    0.10 h    0.29 h
Abans d’arribar al poble veurem a la dreta un magatzem.

0.200 km    2.410 km    0.03 h    0.32 h
Arribem al poble d'Aiguamúrcia. En primer lloc trobem el Sindicat Agricola, edifici modernista de l’arquitecte Cèsar Martinell; al costat, el bar del poble a sobre del qual hi ha una estança dedicada a biblioteca. A l’esquerra la carretera en direcció a Les Destres, a la dreta el carrer “Cases Noves”. Anirem a l’esquerra, seguint la carretera uns cent metres.

0.120 km    2.530 km    0.02 h     0.34 h
Al costat de la carretera comença un camí que travessa el “Torrent de les Aigüetes”. El seguim.

0.100 km    2.630 km    0.10 h    0.35 h
Mas de “Les Aigüetes, deixem el mas a la nostra esquerra i seguim pujant pel camí. Aquest ens durà pel costat del torrent fins a la zona coneguda amb el nom de “Els Ponts”, a tocar del terme municipal de Vila-rodona.

0.750 km    3.380 km    0.09 h    0.44 h
En acabar la pujada, vigilarem de tenir sempre el bosc i el torrent a l’esquerra i les vinyes a la dreta. No deixem en cap moment el camí principal.

0.380 km    3.760 km    0.05 h    0.49 h
Continuem ara ja per una zona plana. Davant, a l’esquerra i a l’altre costat del torrent ja es veu perfectament el poble de “Les Destres”. (el nostre següent objectiu). Sembla allà mateix, però encara ens queda una estoneta per arribar-hi. Al davant a la dreta, tocant el torrent “de la trona”, es veu una construcció envoltada d’atzavares, és el “Mas del Cortada”.

0.070 km    3.380 km    0.01 h    0.50 h
A la dreta del camí trobem la fita que limita els termes d'Aiguamúrcia i Vila-rodona.

0.160 km    3.990 km    0.02 h    0.52 h
El camí gira a l’esquerra.

0.350 km    4.340 km    0.04 h    0.56 h
Arribem a un encreuament del camí, el de l’esquerra baixa en direcció al torrent. Nosaltres agafarem el que puja cap a la dreta.

0.175 km    4.515 km   0.03 h   0.59 h
Arribem a una zona plana. Uns dos-cents metres davant nostre veiem la caseta del “Tòfol Calderer”. Atenció!: en aquest punt hem d’anar amb compte, doncs el camí s’acaba en una vinya. No ens posem nerviosos/es, no passa res, no us heu equivocat. És el moment de beure una mica d’aigua, mirar si ve algú darrere nostre, fer una rialleta... per tornar a trobar el camí hem d’anar pel mig d ela vinya, en direcció a una caseta de pedra seca, que podria estar coberta d’esbarzers. Baixarem per la vora de la vinya i la travessarem. Seguim pel costat i tornarem a trobar el camí.

0.175 km    4.515 km    0.03 h    1.02 h
Tornem, doncs, a trobar el camí que ara baixa ràpidament cap al torrent i torna a enfilar-se per l’altre costat. El seguim fins a les primeres cases de Les Destres.

0.625 km    5.140 km    0.08 h   1.10 h
Les Destres. Aquí podem contemplar l’església de Sant Pere i el castell.

0.100 km    5.240 km    0.01 h    1.11 h
Sortim de Les Destres per un camí asfaltat que en duu a la carretera que va d’Aiguamúrcia a L'Albà. Anem a la dreta. Uns 100 metres més endavant hem d’agafar un camí a la dreta (just al costat d’un senyal de corbes perilloses).

0.260 km    5.500 km    0.03 h    1.14 h
Seguim el camí uns 600 metres fins arribar a una cruïlla.

0.600 km    6.100 km    0.07 h    1.21 h
Hem d’anar cap a l’esquerra, si anéssim a la dreta agafaríem el camí de les “Palamoses o Espalamoses” que ens portaria a Vila-rodona. Seguim, doncs, el camí de la esquerra que puja lleugerament, fins a trobar-nos amb la carretera.

0.260 km    6.360 km   0.03 h   1.24 h
Girem a la dreta i seguim la carretera, tenim les primeres cases de Masbarrat allà mateix. A baix, al’esquerra, veiem “Mas Rubió” (que dóna nom al torrent); darrere seu, i una mica més lluny, “Mas Magre”; a la dreta d’aquest “Mas Miquel”; i una mica més a la dreta el nucli de “Les Pobles".

0.720 km    7.080 km    0.09 h    1.33 h
Passem Masbarrat, encara per la carretera. A 50 metres de l’última casa, a l’esquerra, hi ha un caminet que ens permetrà estalviar-nos una mica d’asfalt. Aquest senderó comença davant d’una caseta.

0.500 km    7.130 km    0.01 h    1.34 h
Tornem a trobar al carretera, davant ja es veu “L'Albà”. Continuem recte.

0.300 km    7.430 km    0.04 h    1.38 h
Primeres cases. Anem pujant fins a l’església.

0.270 km    7.700 km    0.04 h   1.42 h
Església de Santa Maria de l’Albà. Passem per davant de l’església i la rectoria, continuem pel camí que baixa en direcció a “Mas Palau”. Seguim la pista principal.

0.500 km    8.200 km    0.06 h   1.48 h
Fi de la baixada, estem al “Fondo del Camp Gran”. Continuem recte pel camí principal (a la dreta hi ha un trencall que baixa a les vinyes del “Camp Gran”). Aviat veurem la Masia de “Mas d’en Palau”.

0.450 km    8.650 km    0.06 h    1.54 h
Porta principal de “Mas d’en Palau”. Abans d’arribar hem deixat el camí que porta a Vila-rodona. El camí que surt després del mas a la dreta ens duria a “El Matar”. Nosaltres agafem el camí que gira a l’esquerra, just després d’un dipòsit de color taronja. És “el camí del Figueral”.

0.260 km    8.910 km    0.04 h    1.58 h
Embolic de camins. El primer de la dreta no ens porta enlloc, el segon porta al “Fondo de Cal Baró”. El tercer és el bo. Si seguíssim recte també hi arribaríem però no veuríem “La Vilella”. Així, doncs, el tercer camí a la dreta. Baixarem cap a l’altre vessant de la muntanya.

0.275km    9.185 km    0.04 h    2.02 h
Caseta d’obra. Seguim el camí deixant la caseta a la dreta. Anem planejant.

0.225 km    9.410 km   0.03 h    2.05 h
El camí gira 90º a l’esquerra i comença a pujar cap al bosc. Les vistes són magnífiques, a la nostra dreta veiem “La Vilella” i a l’esquerra, al fons, “El Matar” i la refineria de Tarragona.

0.325 km    9.735 km    0.05 h   2.10 h
Arribem a l’era enrajolada de “la Vilella” (un 133 vermell ens donarà la benvinguda). El mas queda una mica apartat i està totalment ruïnós.
Tornem novament al camí principal i el seguim per anar a l’altra banda dels conreus.

0.150 km    9.885 km   0.02 h    2.12 h
Ens trobem amb una bifurcació, el camí de l’esquerra ve de “Mas d’en Palau”. Nosaltres seguim per la dreta, sempre amb els conreus a la dreta i el bosca a l’esquerra.

0.375 km    10.260 km    0.04 h    2.16 h
S’acaben els conreus i entrem al bosc. Al cap d’uns metres el camí es perd i comença un carreró a l’esquerra molt dret i amb molta pedra solta. Cal tirar amunt (no us desanimeu, són cinc minuts de pujada forta). A la dreta es veu “Cal Cortada”

0.325 km    10.585 km    0.07 h    2.23 h
Ja som a la pista principal. Val la pena anar uns 100 metres cap a l’esquerra per veure un antic forn de calç, excavat a la muntanya, just al costat del camí. Anem per la pista que hem vingut, ara en direcció “Cal Cortada”.

Seguim pel camí, que ara baixa lleugerament. De tant en tant gireu la vista cap a la dreta. Si el dia acompanya, veureu el mar.

0.550 km    11.135 km    0.07 h    2.30 h
A l’esquerra del camí veiem una bonica barraca de pedra seca. Continuem recte.

0.650 km    11.785 km    0.08 h    2.38 h
El camí s’eixampla. A la dreta trobarem el que ens portarà a “Cal Cortada”.

0.200 km    11.985 km    0.02 h   2.40 h
“Cal Cortada”. El mas és molt gran amb corrals i porqueres. Està força sencer, però és perillós entrar-hi.

0.200 km    12.185 km    0.02 h    2.42 h
Tornem a la pista principal. Anem a l dreta. Continuem pel camí, amb vinyes a la dreta i el bosc a l’esquerra.

0.350 km    12.532 km    0.04 h    2.46 h
Barraca de pedra seca, a la dreta del camí, coberta de lliris blaus.

0.400 km    12.950 km    0.05 h    2.51 h
El camí gira a l’esquerra. Veiem una altra barraca de pedra seca (esquerra). Podem veure el bosc replantat amb pi blanc i curiosament xiprers. (Què hi fan xiprers al mig del bosc?)

0.300 km    13.250 km   0.04 h    2.55 h
Barraca moderna, amb sostre d’uralita, a l’esquerra del camí.

0.150 km    13.400 km    0.02 h   2.57 h
S’acaben les vinyes. El camí puja pel mig del bosc, és el camí del Pi Casamenter. El Seguim.

0.250 km    13.650 km   0.03 h   3.00 h
Trobem dues bigues de ferro, pintades de color verd, que possiblement servien per aguantar la cadena que privava d’entrar a la finca del Pi Casamenter. En Passar a l’altre costat de la carena, observarem una magnífica vista de la “Talaia del Montmell” amb la torre de guaita i una mica més a l’esquerra, l’ermita de “Sant Marc” a dalt del turó.

0.525 km    14.175 km    0.06 h    3.06 h
Mas del Pi Casamenter. Ens trobem davant d’una construcció força malmesa. La part dreta de la casa, on hi havia els corrals, està totalment enrunada, la part principal encara es manté.
Seguim el camí, que ara baixa ràpidament; a la dreta el bosc i a l’esquerra els conreus.

0.600 km    14.775 km   0.07 h   3.13 h
Tornem a trobar dues bigues idèntiques que ja hem vist. Uns metres més endavant enllaçarem amb el camí del Coll de l’Olivera. El seguim amunt (esquerra). Si anéssim a la dreta, arribaríem a la carretera que uneix Can Ferrer amb Aiguaviva. El camí del Coll de l’Olivera segueix el curs del torrent del Montmell.

0.200 km    14.975 km    0.03 h    3.16 h
Continuem pujant i en trobem una bifurcació, ambdós camins ens servirien per arribar-hi. El de l’esquerra passa a tocar de “La Manlleva” i continua fins darrera mateix de l'històric mas “Les Torres de Selma”. El de la dreta va directament al davant de “Les Torres de Celma”. Agafem el de l’esquerra.

0.800 km    15.775 km    0.09 h   3.25 h
“Cal Perot”, mas abandonat a la dreta del camí. Passem per davant del mas. “La Manlleva és el mas que hi ha més amunt, nohi hem d’anar. Seguim pel camí que va planejant.

0.440 km    16.215 km    0.06 h    3.31 h
Deixem a l’esquerra un camí que entra al bosc.

0.250 km    16.465 km    0.03 h   3.34 h
Les Torres de Celma. Aquest mas està d’esquena al camí, val la pena donar una mica de volta i veure’l per davant. Els seus propietaris el van habilitar per fer turisme rural. Continuem pel camí, ara ja amb una pujada més suau.

0.200 km    16.665 km    0.03 h   3.37 h
Deixem un altre trencall a l’esquerra, que porta cap a Selma.

0.320 km    16.985 km    0.04 h    3.41 h
A l’esquerra arrenca un camí que s’enfila en direcció a Selma. Nosaltres hem de seguir pel camí principal que gira cap a la dreta. Admireu la panoràmica. Tenim al davant tota la vall, la masia de “Les Gatelletes” és la que es veu més amunt i l’última del terme.

0.070 km    17.055 km    0.01 h    3.42 h
Trobem una caseta al costat dret, és la “Pallissa de la Coma”. D’allí arrenca una pista que s’endinsa al bosc. Seguim per la pista principal que ara baixa. A la dreta, els bosc; a l’esquerra, camps de sembrat i vinya.

0.600 km    17.655 km    0.07 h    3.44 h
Fi dels conreus, estem novament al bosc. El camí va baixant suaument.

0.440 km    18.095 km    0.06 h   3.50 h
El camí comença baixar amb força.

0.480 km    18.575 km   0.06 h   3.56 h
S’acaba la baixada forta, deixem un camí a l’esquerra que s’endinsa al bosc. Continuem per la pista principal.

0.060 km    18.635 km    0.01 h    3.57 h
Trobem un camí que enllaça per la dreta amb la pista principal, és el que ens duria a “Cal Vinyals”. Seguim recte.

0.280 km    18.915 km    0.03 h   4.00 h
Trobem un creuament, són camins que porten a les vinyes. Seguim recte per la pista principals.

0.180 km    19.095 km    0.02 h    4.02 h
Masia “Els Cups”. És una construcció condicionada coma residència Casa de Pagès. Disposa de diverses habitacions i a l’estiu tenen cavalls. Seguim baixant.

0.180 km    19.275 km    0.02 h   4.04 h
Trobem un altre encreuament, seguim recte per la pista principal.

0.350 km    19.625 km    0.04 h   4.08 h
Just on comencen les vinyes, a mà dreta, trobarem un trencall. És el camí de “Cal Pere Llarg”. La pista principal porta directament a Pla de Manlleu, però nosaltres podem fer una mica més de toms per veure unes quantes masies més i l’ermita romànica de Sant Miquel, orgull dels habitants de Pla de Manlleu.

Agafem el camí de la dreta, que va en direcció a “Cal Pere Llarg”, és un mas pintat de color blanc que es veu a dalt d’un turó. Nosaltres només farem 15 metres del camí i desviarem a l’esquerra, pujant pel costat d’una vinya.

0.100 km    19.725 km    0.01 h    4.09 h
S’acaba la vinya i comença un camí que puja cap a la masia de “Cal Ponet”, entrem al bosc, a la dreta tenim un petit torrent.

0.200 km    19.925 km    0.02 h    4.11 h
El camí que seguim s’acaba en una altre vinya, des d’on veiem “Cal Ponet”. No hem d’arribar al final del camí, uns 20 metres abans, trobarem un senderó a la nostra dreta que travessa el petit torrent. El seguim fins a una alzina monumental.

0.500 km    20.125 km    0.03 h   4.14 h
Ens trobem al costat d’una alzina centenària que pertany a la finca de “Cal Pere Llarg”. Al costat mateix hi ha un pou. Continuem per un carreró que gira a l’esquerra i passa per sobre d’una vinya fins arribar a “Cal Ponet”.

0.380 km    20.505 km   0.05 h   4.19 h
Deixem a l’esquerra el camí d’accés a “Cal Ponet”, també de color blanc i molt arreglat. El camí enfila, més endavant trobem un encreuament.

0.080 km   20.585 km    0.01 h    4.20 h
Encreuament. A la nostra esquerra, “Cal Magí Pastor”; a la dreta, el camí per anar a l’ermita de Sant Miquel. El seguim.

0.080 km    20.665 km   0.01 h    4.21 h
Ermita de Sant Miquel: Bonica construcció romànica restaurada.

0.080 km    20.745 km    0.01 h   4.22 h
Tornem per on hem vingut, fins a l’encreuament. Continuem cap a la dreta sense deixar el camí principal.

0.350 km    21.095 km    0.04 h    4.26 h
Veiem un magatzem al ‘esquerra del camí, nosaltres continuem baixant, ja som molt a prop del Pla de Manlleu.

0.200 km    21.295 km    0.02 h    4.28 h
Primeres cases del Pla de Manlleu, baixem pel carrer fins a la primera cantonada on girem a la dreta.

0.050 km    21.345 km    0.01 h   4.29 h
Deixem la bàscula a mà esquerra i continuem fins al final del carrer.

0.050 km    21.395 km   0.01 h    4.30 h
A la dret, l’església i la rectoria. Girem a l’esquerra fins a arribar a la carretera.

0.150 km   21.545 km    0.02 h   4.32 h
Tocant la carretera hi ha “Cal Mata”: un bar per qui vulgui recuperar forces.

Dolors Palma. Santes Creus

La rosassa del Monestir de Santes Creus

2011-01-09T04:59:00.000-08:00

La gran rosassa romànica de l’església de Santa Maria de Santes Creus forma part d’un absis de planta quadrada, considerat com una joia de l’arquitectura catalana.

La descripció tècnica de l’element la fa Cèsar Martinell l’any 1929 “Està subdividit per vuit columnetes radials sobre les quals recolzen altres tants arcs bessons semicirculars; al centres unes llaçades, d’influència moresca, i, tot al voltant, un motlluratge típicament romànic, abocinat interiorment i exteriorment, completa el conjunt que resulta majestuós i sobri” Sota el rosetó hi havia tres finestres, avui cegades, que per la part de dins el Retaule Major no deixa veure.”

A més de per les seves grans dimensions, la rosassa es caracteritza per la seva ubicació, a l’absis en comptes de als peus del creuer com la majoria. Sembla que aquesta ubicació es va donar en altres monestirs cistercencs quan, durant un breu període, es va aplicar el pla bernardí a les construccions, que considerava que l’absis quadrat proporcionava a les plantes una forma de creu perfecta vista des del cel. La forma quadrada devia propiciar la possibilitat d’orientar la rosassa a sud (que no seria aquest el cas), on podia rebre llum tot el dia.

Lamentablement, a l’interior, la rosassa queda cegada parcialment per un retaule barroc que, malgrat el seu interès artístic, impedeix contemplar l’efecte original que la llum dels vitralls devia proporcionar a l’espai.

Des del cementiri del Monestir, però, se la pot contemplar amb tota la seva magnitud i no resulta difícil imaginar-se el sol enjogassat creuant aquells vitralls per omplir de colors les fredes parets de pedra

Dolors Palma.Santes Creus

Imatges del Monestir de Santes Creus

2010-12-18T04:35:00.000-08:00

Contrallums...

Dolors Palma. Santes Creus

El bosc de Sant Sebastià. Llegenda de Santes Creus

2010-12-11T08:01:00.000-08:00

Sembla que quan els monjos s’establiren a les terres que els havien estat donades per aixecar el seu monestir, un ermità ja vivia en un petit bosc, prop d’on començaren a bastir el primer edifici. L’ermità portava una vida total de contemplació i de penitència.

Vivia en una cova petita i s’alimentava només de les herbes del camp i dels fruits de la terra. Anava descalç i vestit amb un parell de pells de moltó que l’abrigaven a l’hivern.
Fra Sebastià, que era així com l’anomenaven, era considerat per tothom que el coneixia com un home sant. A la seva vida penitent i de contemplació calia sumar-hi el treball desinteressat a favor de la gent que, per alguna desgràcia familiar, es veia necessitada d’ajuda. Expliquen que també va ajudar els monjos acabats d’arribar en la construcció del monestir, que ell considerava una benedicció divina. Cada dia, en sortir el sol, deixava la cova per dirigir-se a ajudar els seus companys cistercencs i, quan era fosc, era l’últim a deixar les eines. Llavors tornava a la seva cova, on deia les seves oracions i refeia forces per l’endemà.

La col•laboració desinteressada de fra Sebastià captivà de tal manera els monjos que no dubtaren ni un sol moment a oferir-li de vestir l’hàbit blanc de l'Orde del Cister i passar a integrar-se a la seva comunitat. El monjo acceptà l’oferiment de molt bon grau, tot i que no tardà gaire a adonar-se que aquella vida, amb l’estricte compliment de la Regla que els cistercencs practicaven, no s’adaptava a la manera de viure austera i simple que havia dut fins aleshores. Malgrat tot, ell persistí a quedar-se al monestir, confiant que un cop vestits els hàbits ja no els podria penjar mai més.

Un dia, després de la intensa jornada del monestir, fra Sebastià va perdre la gana. S’ajagué, s’adormí tranquil•lament i mai més tornà a despertar-se. L’endemà els monjos el trobaren mort. Els que ho van veure explicaven que la seva cara irradiava una mena de claror sobrenatural i desprenia uns poderosos raigs que es podien veure a molts quilòmetres del monestir. La fama de sant de l’home es veié incrementada per aquest prodigi diví i la gent dels pobles i de les terres veïnes del monestir acudí en tanta massa a venerar i dir l’últim adéu a l’home sant que l’abat de Santes Creus no pogué enterrar el cos fins passats molts dies.

El monestir volgué retre homenatge a aquell monjo pietós que, durant un temps, havia habitat entre els seus murs. Així fou com els monjos blancs bastiren l’ermita de Sant Sebastià, just damunt la cova, per poder venerar l’home sant. Sembla que, el petit temple es convertí en un centre de romeries i que, durant molts anys, pel dia del sant patró els monjos hi acudien en processó.

Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació de relat recollit a Legengarium de Domènec Ribes i Mateu

El cava de l'Abat

2010-11-15T05:49:00.000-08:00

Amb la intenció de potenciar i aprofitar la marca turística que representa el poble de Santes Creus i d’impulsar els productes elaborats dins del municipi, fa uns anys es va començar a comercialitzar el cava Abat de Santes Creus. Un brut nature produït amb raïms de les vinyes del Pla de Manlleu, un dels set nuclis urbans que conformen el terme municipal.

La iniciativa va tenir en compte altres aspectes de comercialització i va incloure en el seu etiquetatge la placa personalitzada que mostra l’emblema monacal, amb la creu patriarcal pomejada. Amb això s’aconseguia incloure un producte de la zona dins la demanda de consum turístic i del món del col·leccionisme.

Des del naixement d’aquest producte, cada any, dins de les activitats que s’organitzen per la Fira de Santa Llúcia del mes de desembre, té lloc una trobada de col·leccionistes de plaques de cava on es fa la presentació de la nova placa anual de l’Abat de Santes Creus.

Dolors Palma. Santes Creus

El Sindicat Agrícola de Santes Creus

2010-11-06T12:18:00.000-07:00

Sense tenir la magnificència d’altres cellers, com el de Pinell de Brai o el de Gandesa, o l’espectacularitat del de Nulles a l’Alt Camp, l’edifici del Sindicat Agrícola de Santes Creus és una digna representació del que va ser el més important moviment cooperatiu agrari del nostre país i que es va iniciar a finals dels segle XIX, quan la pagesia d’aleshores va haver d’organitzar-se per poder afrontar la greu crisi que patia el sector.

Amb l’esforç de tothom es van aixecar edificis per produir vi, i oli en molts casos, amb les collites pròpies i, sense saber-ho, van anar sembrant al llarg del nostre territori un conjunt singular d’edificacions que formen part del patrimoni històric i arquitectònic actual de molts dels nostres pobles.

Lamentablement dels increïbles esforços del moviment cooperativista català que va tenir lloc potser no se n’ha parlat prou i de molts dels fantàstics edificis que en parlen de tot allò tampoc se’n fa gaire cas.

El celler de Santes Creus és un projecte del reconegut arquitecte Cèsar Martinell i la seva façana està catalogada com a bé d’interès arquitectònic. L’interior és senzill, auster, tal com correspon al tarannà de la gent d’aquestes terres, i conserva els cups i les tines originàries. Així i tot, contemplant-lo, no és difícil imaginar els esforços que va suposar assolir aquesta construcció i les il·lusions que ho van fer possible.

Avui dia, que tot s’encamina cap a un món tan globalitzat que fa impossible aquesta mena de moviments associatius, resulta difícil trobar noves activitats que tornin a omplir de vida aquests edificis. Molts d’ells resten tancats, o relegats a magatzem, i es deterioren.

Però, com diria la meva avia si la tingués, quan tot sembla perdut sempre s’obren escletxes que fan creure que les noves generacions poden ser capaces de convertir vells fantasmes en il·lusions noves. Així, doncs, no fa gaire que el Sindicat de Santes Creus, amb la prioritat de preservació de l'edifici, restaurava la teulada i obria una agrobotiga amb moltes espectatives. Entre les novetats, un vi negre “Vi dels Massets” i un de blanc “Vi del Clot del Ceba”. Ambdós elaborats amb el raïm de les finques que li donen nom.

Dolors Palma. Santes Creus

El templet de Santes Creus

2010-11-01T10:04:00.000-07:00

L’abastiment d’aigua del monestir era doble: per al desguàs de les latrines, usos agrícoles e industrials, es desviava parcialment el curs del riu de manera que passés per un extrem del monestir; Per a l’aigua de boca i els usos litúrgics, es canalitzava aigua pura d’un manantial proper fins al lavatori, mitjançant instal·lacions hidràuliques de certa complexitat per a conservar la pressió.

La font es troba en un petit pòrtic cobert, adossat al claustre, a l'anomenada "ala del Priorat" i havia d'anar enfrontat al refector que, segons comenta Cèsar Martinell, no es va arribar a construir. Seguint la Regla de Sant Benet, havia de ser una construcció molt simple i d’aspecte agradable. Resulta un petit templet de planta hexagonal on s’aprecia, a escala reduïda, volta, arcuacions, contraforts i façana. S’utilitzava per rentar-se les mans abans dels àpats i per a higiene personal. L’element té el safareig i la tassa de marbre primitius, on brolla encara l’aigua per tres dels divuit forats que tenia antigament. Tot al voltant del safareig hi ha un esglaó per compensar l’enfonsament del paviment del Claustre, després de construït aquell.

L’any 1174 s’iniciaren les obres del templet i és, juntament amb la sala capitular, l’únic element que es conserva del claustre romànic substituït quan el rei Jaume II va fer construir, l’any 1313, el claustre gòtic actual.

Segons l’arquitecte Martinell “és vident que aquest templet serví de model al de Poblet, el qual el supera en dimensions i perfecció d’alguns detalls, però no arriba a igualar-lo en finesa de proporcions i expressió artística."

Dolors Palma. Santes Creus

Misteris boletaires

2010-10-24T10:20:00.000-07:00

Iniciar-se com a boletaire no resulta gens fàcil. Malgrat els programes de televisió, malgrat Internet, malgrat els consells d’amics i entesos, trobar bolets és tant difícil com trobar espàrrecs quan no se sap ben bé on buscar. Sent de l’Alt Camp, la tradició manava tirar cap a les muntanyes de Prades on, segons diuen, els rovellons encatifen els boscos. Certament la inexperiència també és un grau, el més baix de tots per cert, i amb ella un pot grimpar els boscos encatifats del què sigui sense trobar res més que amanites metzinoses. Aquestes si! Aquestes, el boletaire primerenc les detecta totes. Només l’acceptació de la pròpia ignorància fa que desconfiïs de la teva sort i no les prenguis totes cap a casa.

He de dir que, des d’un principi, em va costar entendre els motius del secretisme que els boletaires, amics i familiars, semblaven mantenir al voltant dels espais on es troben bolets. Una mena de confabulació sectària que em relegava a la ignorància amb una cortesia que em va arribar a desesper. No ara capaç de convèncer ningú que m’expliqués obertament res de res. No vaig aconseguir cap nom de lloc que es pogués relacionar amb rovellons, ni amb cap altra espècie comestible. Tothom afirmava caminar hores i hores muntanyes endins fins que aconseguien, com per art de màgia, omplir el cistell. Però ningú sabia dir ben bé quina muntanya havia caminat, ni en quina direcció exacte. Semblava com si tots els boletaires patissin problemes d’orientació o d’amnèsia.

Vista la facilitat comunicativa dels veterans, doncs, s’arriba a la conclusió que el millor que es pot fer és ficar-hi la banya per treure’n l’entrellat de tant misteri.

El primer any et limites als rovellons, que reconeixes bàsicament d’haver-los consumit enllaunats. El segon, la informació que esgarrapes d’aquí i d’allà, i la sort, et fan atrevir-te amb algun fredolic esgarriat. Però el tercer... el tercer ja comences a veure els rovellons que s’han deixat uns altres, les catifes de camagrocs que omplen els sotabosc i els erols de fredolics que passaven desapercebuts fins aleshores. Sense saber com, d’un dia per l’altre distingeixes de lluny, fins i tot, les tan anomenades llenegues.

És aleshores, quan comences a portar el cistell ple i t’acostes als boletaires per demanar-los que confirmin les espècies trobades, que semblen abandonar el silenci per interessar-se per les teves troballes i, sobretot, pel lloc on has estat.

Uf!, els contestes, la veritat és que ha estat pura casualitat, hem caminat hores i hores muntanya endins i no et sabria dir ben bé on hem anat a parar. I somrius recordant quan no entenies els motius que feien tan reservats els boletaires.

Confessaré que he descobert que de bolets se’n fan a tot arreu i que no cal caminar tant per trobar-ne. Com deia el meu avi quan anàvem a buscar espàrrecs, i jo no els veia malgrat que se’m fiquessin a l’ull, en aquest cas: només cal posar ulls de bolets. Els primers anys vaig anar fins a Prades creient als qui em deien que a la meva comarca no se’n feien. Ara sé que als boscos de l’Alt Camp, sense anar més lluny, també se’n poden trobar de rovellons, i de camagrocs, i de fredolics, i de llenegues, i segur que de molts altres que encara desconec. Però no em feu dir on els he anat trobant perquè això ja seria enraonar massa.

Dolors Palma. Santes Creus

Bocins de llibres

2010-09-24T12:01:00.000-07:00

“No ets plenament conscient de la cobdícia que amaga el teu cor fins que no sents la dolça dringadissa de la plata a la butxaca"

El joc de l'àngel. Carlos Ruiz Zafón

Bocins de llibres

2010-09-18T05:14:00.000-07:00

"En convertir-se en un magnífic cigne, l'aneguet lleig va comprendre que la seva mare havia estat adúltera"

Mil i un contes d'una línia. Luís Felipe Hernández

Trucadors a Santes Creus

2010-09-15T12:20:00.000-07:00

Fa algun temps, vaig descobrir un blog dedicat als trucadors. Mai m’hauria parat a observar aquesta mena d’objectes que pengen de les portes amb la finalitat obsoleta de picar-les. Podria dir que, fins aleshores, ni els veia. Per descomptat, sabia que existien i en coneixia la seva utilitat però s’havien convertit en quelcom que passa desapercebut, com una mena de taca a la porta que el pas del temps fa invisible als ulls.

Com deia, un bon dia vaig trobar un blog ple de fotografies fantàstiques dedicades a aquest giny que posen de manifest que sovint la quotidianitat ens impedeix valorar el treball artesanal que els nostres avantpassats ens han deixat penjats a les portes. Un museu a l’aire lliure a l’abast de tothom i a qualsevol indret on hi hagi una porta.

Sorpresa, vaig intentar recordar quines portes de Santes Creus podien tenir trucadors. Incapaç de visualitzar-ne cap amb la memòria vaig sortir amb la càmera. N’hi havia de petits i de grans, de senzills i de més sofisticats. Quasi totes les cases en tenien. Portes vistes centenars de vegades, moltes d’elles traspassades. De ben segur que, fins i tot, havia fet servir algun cop algun d’aquells picaportes sense mirar-me’l.

N’he trobat alguns col·locats a una alçada considerable, impossible d’assolir per una persona. Alguns veïns m’han confirmat que aquests trucadors estaven pensats per tal que els reis o els cavallers no haguessin de baixar dels seus cavalls.

Bé, ha estat tota un descoberta: Santes Creus també té picaportes!. Penjo aquí un parell com a mostra. L’un, més auster, es troba a l’interior del Monestir. L’altre pertany a la porta de l’església de Santa Maria i té gravat l’escut del cenobi.

I si us agrada el tema, un blog molt recomanable: http://trucadors.blogspot.com/

Dolors Palma. Santes Creus

La invicta amazona. Llegenda

2010-08-30T10:33:00.000-07:00

S’explica que una vegada, no se sap quan, ni com, ni per què, el noble Ramon de Cervelló fou capturat pels sarraïns i restava retingut en terres infidels. Per alliberar-lo, els raptors demanaven un important rescat, tan elevat que era impossible de satisfer.

Guillema de Montcada, la seva esposa, conscient que qualsevol intent de pacte amb l'enemic resultaria impossible es va proposar d’alliberar-lo. Al cap davant d’un grup de vassalls seus es va aplegar al castell de Querol, va passar pel monestir de Santes Creus a rebre la benedicció de l’abat i es va preparar estratègicament per assaltar el lloc on era captiu el seu marit.

Sembla que l’ímpetu de la invicta amazona i de la seva esquadra resultà invulnerable. Guillema de Montcada, amb una audàcia fins aleshores inaudita, va alliberar el seu home i el va retornar a senyorejar el seu dilatat patrimoni.

Tant Ramon de Cervelló com Guillema de Montcada pertanyien a nissagues vinculades, des de sempre, a Santes Creus. Però, en morir, els monjos no van voler barrejar les despulles de la valenta amazona ni amb les cendres dels Cervellons ni amb les dels altres Montcades, que tenien sepultura al monestir. Els monjos van destinar-li un enterrament individual i honorífic, diuen, que sempre ha estat conegut com el sepulcre de la invicta amazona, la gesta de la qual representava un medalló central de l’urna, ara molt erosionat.

Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació del relat recollit al Llibre de Santes Creus d’Eufemià Fort

Bocins de llibres

2010-08-11T07:47:00.001-07:00

”Una religió és com un codi moral que s’expressa mitjançant llegendes, mites o qualsevol tipus d’enginy literari a fi d’establir un sistema de creences, valors i normes amb els quals regular una cultura o una societat.”

El joc de l'àngel. Carlos Ruiz Zafon

Els goigs. Entre la devoció i la festa.

2010-08-10T10:41:00.000-07:00

Els goigs són composicions poètiques de lloança a Crist, a la Mare de Déu o a un sant o santa. Són una manifestació de cultura i devoció popular i es cantaven habitualment al final d’un ofici o d’una celebració religiosa.

El primer goigs que es conserva imprès és de finals dels s. XIV, tot i que consta documentat que se’n cantaven molt abans.

El format dels goigs no ha variat gaire amb el pas dels anys. “El goig s'estampava en fulla solta, amb gravats de plana i grans orles, i més tard alguns s'imprimiren a doble foli, amb la imatge de l'advocació en una plana i les lloances en forma de cobla a l'altra, tot i que aquesta presentació no era gaire habitual, més que res per la doble despesa que suposava. L'edició en doble foli s'ha reprès darrerament, generalment en edicions limitades, d'una gran qualitat, i a les quals s'incorpora una nota històrica”

Alguns, els més actuals, també porten impresa la partitura. La música dels més antics, però, ha arribat als nostres dies gràcies a la transmissió oral. “Durant molts segles, els goigs es cantaven adaptant a tots els textos una melodia popular molt estesa que encara avui es canta a determinades advocacions. No fou fins a finals del segle passat que començaren a ser objecte d'atenció de lletristes i compositors”.

Com no podia ser d’altra manera, Santes Creus també té goigs. Una tradició popular digna de ser preservada, tant pel contingut històric i cultural que representa com pel valor de les seves composicions artístiques, literàries i musicals.

He trobat molta informació d’aficionats i col·leccionistes a Internet i, per als més curiosos, comparteixo algunes pàgines que m’han semblat molt interessants.

http://goigsaltcamp.blogspot.com/
http://assocamicsdelsgoigs.blogspot.com/
http://www.myspace.com/goigs
http://www.enlloc.com/goigs/
http://larutadelcisterambgoigs.blogspot.com/search/label/Santes%20Creus

Dolors Palma. Santes Creus

Bocins de llibres

2010-08-09T07:39:00.000-07:00

"N'hi ha molts que estudien la manera d'allargar la vida quan el què s'hauria de fer és eixamplar-la"

Luciano de Crescenzo

El locutori del Monestir de Santes Creus

2010-07-03T11:00:00.000-07:00

Era l'espai on es permetia als monjos parlar, el lloc on el prior donava les instruccions de la feina diària als monjos en començar la jornada de treball. Actua com a corredor de pas entre el claustre principal i el claustre posterior i es tracta d'un passadís amb volta de canó i materials no massa ben treballats.

Diuen que el locutori té una sonoritat molt curiosa: si algú parla fluixet, dirigint la veu cap a la paret, a un dels quatre racons que té l’espai, un altre pot sentir el què hi diu parant l’orella al racó de l’angle oposat. Serà cert que les parets també poden ser indiscretes?

Bocins de llibres

2010-07-03T10:36:00.000-07:00

"El pitxor de la por és que et derrota sense lluitar"

Pensa, és gratis. Joaquin Lorente

Bocins de llibres

2010-06-28T11:00:00.000-07:00

"Les coses no són el què són, sinó allò que la gent pensa que són"

Pensa, és gratis. Joaquin Lorente.

Bocins de llibres

2010-06-20T01:57:00.000-07:00

"... no m'agrada la idea d'un Déu que nega el que és evident i promet felicitat només si abans s'és infeliç."

Dies a la ciutat. Jordi Tiñena

Els capitells de Santes Creus

2010-06-06T12:50:00.000-07:00

Un dels principis més importants que fonamentaven l’estructura bàsica del desenvolupament dels monestirs cistercencs era l’austeritat com a norma. D’acord amb el Capítol General de l’ordre de l’any 1134, que disposa: “cap dels nostres monestirs ha d’ésser edificat a les ciutats, castells i viles, ans en llocs allunyats del tracte amb els homes”, l'Orde del Cister contempla en tot moment que el monestir és un lloc exclusiu dels monjos i que ha de disposar dels mitjans suficients per poder garantir la seva vida allunyats de la societat. Per poder aconseguir això els edificis eren construïts en llocs aïllats que havien de disposar de recursos suficients, terra i aigua, per garantir l’autonomia de la comunitat.

Però no hi havia prou amb el lloc geogràfic. El mateix edifici s’adequava als propòsits de l’ordre. L’edifici havia de prescindir de qualsevol decoració o ornament que pogués distreure o desconcentrar els monjos de les seves tasques diàries o de l’oració. Per aquest motiu el Capítol de l’any 1150 disposava: “Prohibim que en les nostres esglésies i en qualsevol dependència del monestir siguin fetes escultures i pintures, perquè mentre hom els dedica la seva atenció, s'abandona la utilitat de la bona meditació i la disciplina de la gravetat religiosa. Emperò, tenim creus pintades, de fusta".
Malgrat les estrictes normes cistercenques al monestir de Santes Creus es pot trobar un univers espectacular de figures esculpides als capitells que envolten el claustre. Una singularitat que desperta la curiositat d’estudiosos i historiadors. Les imatges de monstres, sirenes, simis, músics i d’altres semblen complaure’s en ser observades, com si gaudissin del desconcert que les seves presències provoquen als visitants que les contemplen.

Dolors Palma. Santes Creus

Bocins de llibres

2010-03-06T13:26:00.000-08:00

“No t’has d’esgarrifar del que et pot arribar a venir, per què ja vindrà si vol, i si et bellugues i proves d’espavilar-te en lloc de compadir-te, potser el que et busca et trobarà en una altra banda i se n’emportarà un altre.”

La maleta sarda. Margarida Aritzeta

Diner de velló

2010-02-12T15:23:00.000-08:00

Diu el diccionari que velló és el conjunt de llana que cobreix el cos d’un animal llanut. Velló, però, era també l’aliatge compost de plata i coure que s’utilitzava per a fer monedes en èpoques d’escassetat de metalls nobles i de devaluació monetària.

No he trobat cap informació que vinculi la moneda amb el Monestir, ni amb l'Orde, però m’ha fet gràcia compartir la imatge d’un diner de velló amb la creu característica del Monestir Cistercenc de Santes Creus, i que forma part encara de l’escut municipal. Una creu patriarcal pomejada a les seves puntes.

Segons es recull al llibre Els Vitralls del Monestir de Santes Creus i la Catedral de Tarragona, l’emblema del cenobi fins al finals del segle XIII, inicis del XIV, era una creu dins d’un cercle blanc. La creu patriarcal pomejada no fou adoptada com emblema del cenobi fins al segle XVII, tot i que sembla que s’han trobat documents anterior amb aquest símbol dibuixat.

Entorn de Santes Creus pel GR-172

2010-02-03T01:06:00.000-08:00

Caminar les muntanyes és una sana afició a l'abast de totes les butxaques (fins ara). Pels voltants de Santes Creus hi ha camins molt trepitjats i d'altres que són ja desconeguts per la majoria dels vilatans. D'aquests, alguns van desapareixent amb la memòria de la gent més gran i sovint la malesa o les màquines de llaurar acaben d'esborrar-los de la cartografia.

Refer i conservar un camí és recuperar un espai natural per al gaudi de tothom. Aquesta proposta del Palau Robert forma part d'un itinerari de Gran Recorregut. Una curta passejada que tant pot servir per despertar la gana com per cremar les calories d'una generosa calçotada.

"S'arriba a Santes Creus per l'AP-2 (sortida 11) i, tot seguit, per la carretera TP-2002 que passa per Vila-rodona i arriba a Santes Creus. Se segueixen les indicacions que porten al monestir. Es pot aparcar a la mateixa plaça del monestir (Sant Bernat) o bé a la zona d'aparcament que hi ha al mur que envolta el monestir. A la plaça de Sant Bernat hi ha l'entrada del monestir, l'Ajuntament i l'oficina de turisme.

0,00 km (313 m). Es comença a la plaça del monestir. Mirant la façana del monestir, al cantó esquerre de la plaça es veu un túnel: es continua passant per sota del túnel (carrer de la Ferreria), que és un carrer estret amb un pendent lleuger que permet sortir del recinte monàstic. Se surt al carrer de Pere el Gran, es fa la pujada que porta fins a la carretera i se segueix baixant per la carretera a mà esquerra. Als 100 m puja una pista cimentada a mà dreta on hi ha la senyalització del GR 172 en direcció al Pont d'Armentera: se segueix aquesta pista.

1,30 km (327 m), 0 h 22 min. Bifurcació: es pren el camí de la dreta que puja seguint la senyalització del GR 172. Al cap de 2 min, al cim de la pujada, hi ha un senyal que indica l'església de Montagut: es continua pel camí de l'esquerra seguint en aquesta direcció.

3,60 km (422 m), 0 h 53 min. Bifurcació: se segueix pel camí de l'esquerra seguint la direcció de l'església de Montagut.

3,75 km (413 m), 0 h 55 min. Hi ha un encreuament de tres camins: en aquest punt s'abandona la senyalització i es continua pel camí que baixa immediatament a l'esquerra.

5,50 km (339 m), 1 h 22 min. Bifurcació. Hi ha un camí que puja a la dreta i un camí que puja a l'esquerra: se segueix per l'esquerra. A partir d'aquí es retroba la senyalització del GR 172.

6,80 km (327 m), 1 h 42 min. S'arriba a una bifurcació i se segueix pel GR 172 en direcció a Santes Creus. A partir d'aquí es refan els primers 1300 m amb què s'ha començat la ruta.

8 km ( 313 m), 2 h 00 min. Tornada a la plaça del monestir."

Palau Robert. Rutes turístiques

Les dents de Bernat Calbó. Llegenda de Santes Creus

2010-01-19T12:25:00.000-08:00

Segons explica la llegenda, Bernat Calbó, Abat del Monestir de Santes Creus, havia estat des de jove un home pacient i afable a qui no costava gaire esforç escoltar i atendre les necessitats dels seus germans i dels feligresos que s’acostaven al Monestir. Se li reconeixia també una gran intel·ligència darrera d’aquella discreció tan pròpia de les persones humils. Tanmateix, la seva exemplar modèstia el feia ignorar que l’atractiu del seu físic i aquell somrís, que desvetllava unes dents blanques i alineades, despertava l’admiració femenina i l’enveja de no pocs homes.

Diuen que un dia, en sortir de l’església, dues dones omplien càntirs d’aigua de la font que avui dia porta el seu nom. En passar pel costat d’elles les va saludar amb un somriure que va fer abaixar els ulls de les dones i, quan ja les havia deixat enrere, va poder sentir la conversa que encetaven.

- Quin tros d’home! Què has vist quines dents tan blanques i netes? –va dir la primera
- Malaguanyat, per a monjo! Què no faria jo per despertar cada dia amb aquest somriure... –respongué l’altra.

Bernat enrogí amb aquestes paraules i desfent les seves passes es plantà davant les sorpreses tertulianes i cità unes paraules de l’Evangeli: “Si el teu ull o el teu peu t’és motiu d’escàndol, arranca’l i llença’l lluny de tu”. Aleshores va mirar el seu voltant, va cridar un nen que jugava per allà a la vora i, amb molta tranquil·litat, li demanà que li portes una pedra. Quan la tingué a les mans es colpejar amb força les dents que havien provocat aquella sobtada conversa femenina. I assenyalant les dents trencades, tornà a parlar a les dones:

- Veieu aquestes dents que tant heu admirat? No són res més que ossos que acabaran podrint-se. Envegeu només les coses que ennobleixen l’ànima.

Les dones quedaren avergonyides pels pensaments que minuts abans les havien fet riure i dies mes tard demanaren disculpes públiques per aquella ofensa al monjo. Aquella colpidora lliçó va fer reflexionar les dones que van ingressar en un convent per dedicar la seva vida a la pregària i a treballar per als altres.
Passaren el dies i en Bernat no podia alimentar-se com la resta dels seus germans i els problemes de dicció l’impedien llegir els Evangelis, com havia fet sempre, mentre la resta de monjos menjaven. Fins que un matí, en llevar-se, el monjo tornava a lluir la blanca dentadura com si mai hagués estat trencada.
Ningú va trobar raó que expliqués aquell miracle, però la llegenda afirma que Déu li havia tornat les dents només perquè el seu fidel servidor pogués continuar predicant la seva paraula.

Dolors Palma. Santes Creus
* Adaptació de Legendarium. Domènec Ribes

La tomba de Pere el Gran. Monestir de Santes Creus

2010-01-11T12:55:00.000-08:00

Va despertar una gran curiositat mediàtica la noticia d’obrir l’única tomba reial que restava sense profanar. Sota la sorpresa dels vilatants, alguns semblaven descobrir l’existència d’un sarcòfag que portava anys a l’església del Monestir cistercenc.

D’aquests n’hi havia que ja havien visitat altres vegades aquest indret turístic sense donar cap mena d’importància a la banyera reial. De ben segur que molts no havien sentit mai parlar del Monestir i d’altres s’assabentaven per primer cop de l’existència d’aquest rei. Sigui com sigui, la tomba és una petita obra d’art i les noves tecnologies ens permeten apreciar-la, amb un detall extraordinari, a l’adreça que adjunto. http://cultura.gencat.cat/patrimoni/pereelgran/

I per als amants dels interiors els recomano la pàgina de Patrimoni de la Generalitat on es poden seguir les investigacions sobre el cos del monarca.

http://www20.gencat.cat/portal/site/Patrimoni/menuitem.9eeb863ee6d306ad86a64e10b0c0e1a0/?vgnextoid=5187fa73b0115210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=5187fa73b0115210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=058dfa73b0115210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

Bocins de llibres

2010-01-11T04:32:00.000-08:00

“Està bé enorgullir-se per allò que un fa, però mai per allò amb que ha nascut”

La filla del curander. Amy Tan

Sota la blancor cistercenca

2010-01-08T12:13:00.000-08:00

Feia de bon passejar el Monestir mentre les volves l’emblanquinaven. Les pedres, mil vegades fotografiades, semblaven desconegudes. I els silencis, avui blancs, convidaven a imaginar la vida d’èpoques en que la gent compartia taula i llit amb les gelors impossibles de l’hivern. Avui tot era blanc, menys els fruits dels tarongers.

Bocins de llibres

2010-01-01T10:14:00.000-08:00

“La impossibilitat de poder replantejar-te el passat i rectificar-lo és una de les limitacions més cruels de la condició humana”

Senyora de vermell sobre fons gris. Miguel Delibes.

Bocins de llibres

2009-12-18T03:01:00.000-08:00

“La veritat és feta de veritats petites que potser sumades serien una mica mentida”

Dies a la ciutat. Jordi Tiñena

Construcció de pedra seca

2009-11-20T02:10:00.000-08:00

Les construccions de pedra seca formen part del paisatge rural d'algunes zones de la Catalunya interior. ´
A les Planes de Santes Creus se'n poden trobar un bon grapat. Aquesta senzilla barraca, al mig del bosc, explica la misteriosa metamorfosi d'un paisatge on els pins s'han anat fent senyors dels conreus abandonats.

Fotografia: Dolors Palma

Bocins de llibres

2009-11-19T00:52:00.000-08:00

“Sigues un artesà de la paraula per a poder perdurar, perquè el poder de l’home està en la llengua i el poder de la paraula és més fort que el de qualsevol combat.”

El arpista ciego. Terenci Moix

La lleialtat de Roger de Llúria. Llegenda de Santes Creus

2009-10-23T02:08:00.000-07:00

S’explica que després de la desamortització de Mendizábal, el monestir va patir llarg temps els saquejos de lladres que s’acostaven al recinte per emportar-se tot allò que pogués servir-los. Els primers van buidar el què quedava a les estances. Més tard van arribar els que s’emportaren bigues i pedres per aprofitar-les en noves construccions i també n’hi va haver de saquejadors de tombes. D’aquests s’expliquen moltes històries com la de la reina Blanca d’Anjou de la qual diuen que el lladres, després de profanar la seva tomba, van llançar les despulles al pou del Palau Reial, d’on la va haver de recuperar el monjo Miquel Mestres.

Està documentat que per aquells temps van ser profanades quasi totes les tombes del Monestir. Sorprèn, però, que la del Rei Pere III d’Aragó “el Gran” es trobés intacta, com també la del seu almirall i fidel servidor Roger de Llúria, que va ser enterrat als peus del sepulcre del Rei, com a reconeixement a la lleialtat mostrada en vida.

Sembla que els lladregots provaren repetidament d’obrir la banyera de pòrfir que protegia el cos reial, sense èxit. S’explica que en certa ocasió un colla de vàndals intentaren moure la tapa de la tomba introduint una barra de ferro i fent palanca, tot recolzant les seus cossos sobre la barra al mateix temps. Repetiren l’operació diverses vegades fins que l’esforç conjunt provocà un moviment. Això els va esperonar i augmentaren la pressió sobre la barra de ferro. L’estructura de pedra que envolta la tomba del rei va trontollar amenaçadorament i un dels pinacles va caure sobre la llossa de marbre d’en Roger de Llúria provocant un gran terrabastall, que les voltes nervades de l’església van reproduir fins a l’infinit, retronant en el silenci de la negra nit i deixant sense alè els malfactors.

No se sap del cert si va ser el desconcert davant una possible advertència divina o la por que la sorollada hagués pogut alertar els veïns, que els lladres va fugir cames ajudeu-me i no hi van tornar mai més. La llegenda assegura, però, que evitar la profanació del sepulcre reial va ser el darrer gest de lleialtat que en Roger de Llúria va mostrar per protegir el seu rei, fins i tot després de mort.

Bocins de llibres

2009-10-22T23:00:00.000-07:00

“Un cop es permet que l’impossible entri als nostres càlculs, les possibilitats es fan pràcticament il·limitades.”

Contes d'humor negre. Saki

Itinerari al voltant del Monestir de Santes Creus

2009-10-08T00:30:00.000-07:00

Sempre resulta sorprenent allargar la mirada més enllà del recinte monacal de Santes Creus i, per fer-ho, el Museu d’Història de Catalunya a editat un fullet en diversos idiomes que fa un recorregut al voltant del Monestir.

Durant les Jornades Europees del Patrimoni, alguns varem tenir el plaer de gaudir de l’itinerari acompanyats per Josep Maria Fuguet, bon coneixedor del lloc i autor de l’obra, que tot passejant els camins que acordonen el monument ens endolcia les passes amb les seves explicacions. L’opuscle, d’una acurada presentació, convida el visitant a fer un tomb, de prop d’una hora a peu, i a descobrir els paratges que donaren vida i sentit a la congregació cistercenca.

De la passió de l’autor per aquest indret màgic en parla la cloenda del treball, que fa una descripció sublim de la transformació dels paisatge cistercenc al llarg de l’any i de la qual em permeto transcriure’n un tast: “A la tardor, els fruits a casa. Les vinyes mig empampolades i els bagots endolcint-se pengen dels sarments esperant que alguna griva en faci un bon àpat. A l’Albareda, els primers vents balancegen les branques dels arbres i una pluja de fulles d’infinits colors encatifen el terra humit, mentre els plomalls enlairats i majestuosos dels canyars ens anuncien un fred que s’apropa.”

La relíquia de Santa Magdalena. Llegenda de Sants Creus

2009-09-21T10:37:00.000-07:00

Dins de les activitats que l Arxiu bibliogràfic ha ofert per commemorar la seva festa anual, he tingut el plaer de sentir rondalles al voltant del claustre de Santes Creus de la veu de Josep M. Fuguet, un gran coneixedor del Monestir i dels seus voltants. Tot passejant diferents espais del monument, en va explicar unes quantes. La de la relíquia de Santa Magdalena, però, no l’havia sentida mai.

Explicava que en un dels seus viatges el pare de la reina Blanca d’Anjou, esposa de Jaume el Just, es va assabentar que el cos de Maria Magdalena es trobava enterrat en un lloc amagat de la Provença. La recerca li va portar temps però no va defallir fins a trobar la misteriosa tomba. Va voler regalar a la seva filla una part de la venerada santa i li portà la llengua com a relíquia. Ella la va oferir a l’Abat del Monestir de Santes Creus per tal que aquest fes una missa cada any en record de la Santa.

Diuen que cada 22 de juliol a l’església del Monestir se celebrava un acte solemne en honor de Maria Magdalena i que hi assistia gent d’arreu carregats amb gerres d’aigua que anaven col·locant, una al costat de l’altre, al terra de l’església. En acabar la missa, l’Abat introduïa la relíquia en cadascuna de les aigües, que quedaven així beneïdes. Pel que sembla els efectes de la benedicció duraven exactament un any. Temps just en què els feligresos havien de tornar a portar les seves gerres d’aigua per tal que l’Abat les beneís després del sant ofici.

Bocins de llibres

2009-09-20T19:00:00.000-07:00

“Les guerres no tenen memòria i ningú s’atreveix a comprendre-les, fins que ja no queden veus per explicar què va passar, fins que arriba el moment que no se les reconeix i retornen, amb una altra cara i un altre nom, a devorar allò que van deixar enrere.”

L'ombra del vent. Carlos Ruiz Zafón

Bocins de llibres

2009-08-16T09:38:00.000-07:00

"Quan vius amb algú vas perdent lentament el poder de fer-lo feliç, mentre que la teva capacitat per fer-li mal no disminueix"

Parlem-ne. Julian Barnes

La Santa Mà. Llegenda de Santes Creus

2009-08-11T09:00:00.000-07:00

Malgrat que diuen que les llegendes són només llegendes, recuperar-les permet recrear un passat ple d’històries, de contes, de pors que van traspassant generacions fins que algú aconsegueix retenir-les en un paper per tal que no desapareguessin.

Diu, una de les moltes llegendes de Santes Creus, recollida també a les Rondalles de mossèn Jacint Verdaguer, que “en el monestir hi havia dos monjos que, com a vers amics s’estimaven, com s’estimaven els antics religiosos en els convents. Fent-se vells l’un i l’altre, feren un pacte amistós i cristià que el que primer morís tindria les oracions i sufragis de l’altre i, sobretot, una absolta diària resadora sobre la mateixa fossa.
La mort, que no es descuida mai ni fa tard per ningú, en el dia i hora disposats per la Divina Providència vingué a Santes Creus, entrà en una cel·la i s’emportà un dels dos entre ses negres ales cap a llur cementiri, que era enmig dels claustres, perquè els germans vius, quan hi baixessin a resar o a passejar, pensessin amb els germans difunts.
El monjo sobrevivent complí amb llàgrimes als ulls les promeses fetes i des del primer dia, després de l’enterrament, anà a resar una absolta sobre la fossa dels seu enyorat company. En acabar l’absolta, veié sortir de la tomba la mà del difunt que en mostra d’agraïment el beneïa.
L’endemà el monjo tornà al claustre a resar l’absolta amb més fervor encara i, quan encara no l’havia acabada sortí la mà beneïdora a fer el signe de la creu. I cada dia el monjo viu anà a pregar pel monjo difunt, i el monjo difunt, traient la mà de la sepultura, beneïa l’amic vivent, fins que aquest en donà coneixement al pare abat.
El pare abat, després d’encomanar-ho a Déu, un dia i un altre, se’n tornà una vesprada al claustre, junt amb l’amic del difunt i seguit de tota la comunitat. Rodejaren la fossa i cantaren l’absolta devotament i solemne. En dir “requiescat in pace” sortí la mà misteriosa i els beneí com de costum. L’abat s’hi acostà, la prengué com per encaixar i, sense estirar-la ni res, li seguí i se li quedà entre les mans.
Aqueixa mà fou guardada molts i molts anys en el reliquiari del monestir de Santes Creus. Els qui l’havien vista i tocada, abans de l’any 1835, diuen que era seca i com empedreïda, més sencera i amb tota la pell encara”.

Sembla que en desaparèixer els monjos del Cister, fra Gaietà Rovira, monjo exclaustrat de Santes Creus, va portar la venerada i llegendària relíquia al monestir de les monges bernardes de Vallbona, on, segons Eufemià Fort, l’ensenyen (fins aleshores) i l’anomenen la santa mà.

Dolors Palma. Santes Creus
* Relat recollit al Llibre de Santes Creus d’Eufemià Fort

Bocins de llibres

2009-08-11T08:50:00.000-07:00

“(...). Després els xamans es transformen en sacerdots, els mites es transformen en doctrina, i els tabús en dogmes. I es promet, al més enllà, una vida pòstuma feliç sempre que un renunciï a que la d’aquí sigui lliure i plena.”

L'impossible oblit. Antonio Gala

El camp de les Santes Creus. Llegenda

2009-07-13T02:34:00.000-07:00

Explica la llegenda que entre la diòcesi de Tarragona i Barcelona existia una extensió de terreny que era motiu de disputa entres les dues institucions eclesiàstiques. Per una banda, el bisbe de Barcelona afirmava que aquell camp era situat dins els límits del castell de l’Albà, el qual el mateix bisbe havia donat en feu i, per tant, el camp en disputa restava dintre la seva jurisdicció.

Per altra banda, el noble Guerau Alemany de Cervelló, senyor de Montagut, mantenia que aquell tros de terra s’esqueia dins dels termes del seu castell. I així, a causa d’aquesta disputa, el camp que ja tothom coneixia com el Camp de la Contrarietat restava erm i sense conrear.

No obstant això, aquell camp era situat en un lloc ric en aigües i per tot arreu hi brollaven fonts. Per aquest motiu esdevenia un dels llocs predilectes dels pastors dels ports de la Cerdanya, que hi trobaven bones pastures pels seus ramats quan venien a passar l’hivern prop del mar.

La llegenda assegura que, a les nits, quan els pastors vigilaven i guardaven els ramats, veien llumetes misterioses que, com diminutes llambregades de foc, sorgien ací i allí per aquest camp. L’endemà, quan el sol ja havia sortit, posaven una creu de canya o de fusta en cadascun dels llocs on la nit anterior havien vist aparèixer les llums misterioses. I com que tot aquell camp restà ple de creus, es perdé el nom de Camp de la Contrarietat i passà a conèixer-se amb el nom de Camp de les Santes Creus.

Segons la llegenda, el temps i aquell camp sembrat de creus van conferir al lloc una aureola de divinitat i els litigants van decidir que seria l’espai idoni per establir-hi un monestir. I diuen que va ser així com es posaren d’acord per cedir aquell camp en disputa als monjos de Valldaura per tal que hi establissin una comunitat cistercenca. Amb ells naixeria el monestir de Santes Creus.

Dolors Palma. Santes Creus
* Llegenda adaptada del Legendarium. Domènec Ribes

El Portal de l'Assumpta. Santes Creus

2009-07-09T02:22:00.000-07:00

Fa un parell d’anys es va publicar un petit llibre dedicat a Santes Creus i a les terres del Gaià. Un treball curós i entranyable on la prosa i la pintura s’agermanen. Josep Santesmases dibuixa les paraules i la imatge l’escriu Joan Cunillera.
Una de les vuitanta-vuit “proses pintades” està dedicada al portal de l’Assumpta de Santes Creus i l’únic que em sap greu és que puc transcriure el text però la imatge que l’acompanya, escanejada, no fa justícia.

“Si hi ha cel, i el cel tingués porta, seria com jo, la de l’Assumpta: de pedra picada, de motllura ben dibuixada, sense luxe, ni massa guarniment, deixant entreveure als homes la pau que dins s’hi guarda. Viatgers, passeu-me lentament: tinc una, dues i tres portalades per fer més conscient i pausada l’entrada. Que el cervell us retingui el cor ansiós d’obrir els ulls a la plenitud corprenedora que, sense parar, us obro i us tanco.
Si hi hagués cel, i el cel tingués plaça, seria com la que veureu. Entreu i esguardeu: és o no un miratge?”

* Santes Creus i les terres del Gaià. Proses pintades. Arola editors.

Dolors Palma. Santes Creus

Bocins de llibres

2009-07-03T03:13:00.000-07:00

“Què és el pecat sinó allò que escollim recordar?”

La filla del curandero. Amy Tan

Bocins de llibres

2009-06-24T03:15:00.000-07:00

“Potser donem coherència a la memòria quan hem de convertir-la en discurs”

Perfils de Nora. Margarita Aritzeta

Bocins de llibres

2009-06-21T12:12:00.000-07:00

“La vida és una meuca, ja no crec en res i en gaudiré fins a la darrera nàusea. És justament la frase de l’ingenu contrariat”

L’elegància de l’eriçó . Muriel Barbery

Bocins de llibres

2009-06-15T00:42:00.000-07:00

“La filosofia del gos: si no t’ho pots cruspir o no t’ho pots follar, pixa-t’hi”

Timbuktú. Paul Auster

Un nou unici per a vells propòsits

2009-06-09T03:03:00.000-07:00

Començar un bloc no deixa de ser un propòsit de treball, tal vegada un propòsit de constància. De fet és un misteri entendre l'interès que tenim a mantenir monòlegs a través d'una finestra pública. Diuen que són les noves i futures formes de comunicació (d'incomunicació, potser?). Sigui com sigui sembla una eina atractiva, en tant que és capaç d'incentivar a joves i menys joves. Un espai per exposar al món les nostres individualitats?.